Les entranyes de Venus

Sense l'aspiració de competir amb el glamur de l'Empire State Building de Nova York o l'avantguardisme de la torre Agbar, però amb idèntica capacitat per significar-se com a icona amb denominació d'origen. Una vegada entrevist l'edifici Venus, no queda dubte: benvinguts a la Mina. És un d'aquells immensos blocs mimètics que es distingeixen des de la Ronda Litoral, el que millor representa l'skyline del barri, escenari inigualable per a Perros callejeros i altres títols insignes del cine quinqui dels 70. Un edifici imponent des de la distància que, per dins, es fa miques en la mateixa proporció en què s'ageganta la seva fosca llegenda.

La degradació de l'immoble es comprova abans de traspassar l'atrotinat portal. En qualsevol detall que es pugui veure a simple vista es palpa la magnitud d'una tragèdia arquitectònica i social. A la cuina d'Apolonia Queró, per exemple, i en la dotzena de totxos totalment despresos que fa servir per tapar els immensos forats que amenacen de deixar-ho tot a la intempèrie. «És per la humitat. No puc pagar obres i els poso per no morir-nos de fred i que no ens envaeixin les rates de quilo que ronden», es justifica. «Un dia en mataré una perquè l'assistenta em cregui», diu amb ironia. El comunicat de sinistres és inacabable: rajoles rebentades, cables elèctrics desprotegits, marcs de portes inflats i un lavabo en què les fuites han desprès rajoles i han destrossat l'escalfador.

Apolonia reclama a l'alcalde, Joan Callau, uns dies de canvi de família, «com a la tele», perquè mostri més sensibilitat amb els afectats. «¿Com pago lloguer en el reallotjament amb els 426 euros que cobro d'excarceració [fa poc que va sortir de presó]. En quatre mesos no tindré ni això... ¿Què menjaríem?», proclama.

Paco Hernández comparteix la «impotència» mentre guia el visitant pels espais comuns del número 7 de Venus. Parets escrostonades i plenes de pintades, baranes deformades, fuites d'aigua, runa al pati interior... Fora, només la roba estesa brinda un reflex arc de sant Martí a una nuvolada immensa de gris uralita. No hi ha dubte: benvinguts a Venus.

Barraques verticals

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

«Les coses es van fer fatal des del principi, quan la calor desprenia el formigó de la façana. Van tenir l'ocurrència de recobrir el bloc amb xapes metàl·liques, un paradís per a les rates, i fer dels edificis barraques verticals», explica Paco. I detalla que la situació va empitjorant, «sense inversions, sense millores, sense res». «Només intervenen en els ascensors i per seguretat. Al morir-hi un nen al seccionar-se el coll, van posar porta interior. Si no, encara serien muntacàrregues», diu.

«Si hem de quedar-nos, reclamem que rehabilitin totes les vivendes, no només els espais comuns. ¿O és que la degradació no està més enllà del replà de l'escala?», inquireix Paqui Jiménez. Joaquina Amaya, de 70 anys, assenteix reclinada a la seva cadira de rodes al costat d'un accés a Venus. El seu germà José retrata un veïnat «sense ingressos o amb pensions mínimes», que sobreportava la situació «pensant que arribaria el reallotjament». «Molts venim del Camp de la Bota i sabem què és viure en barraques -diu Joaquina-, però ja estem massa grans. Ens mereixem passar l'última part de la vida amb una mica més de dignitat».