El rebost del català

El barri colomenc del Fondo resulta ara que és l'Atapuerca de l'arqueologia filològica, una disciplina científica que, com a tal, és cert, no existeix, però que des de fa mesos té els seus Indiana Jones en aquest barri de Santa Coloma de Gramenet on un 45% de la població té passaport estranger i on tan sols un 15% dels veïns van néixer a la ciutat. El català és només un pis d'aquesta torre de Babel idiomàtica, però en aquest magma en aparença hostil a la llengua pròpia de Catalunya està tenint lloc un fet singular i extraordinari. El Centre de Normalització Lingüística L'Heura, al cor del Fondo, treballa per un costat per ensenyar català als immigrants. Fins aquí, res de nou sota la capa del cel. La qüestió especial és l'altra tasca que du a terme aquest centre des que va descobrir que molts dels productes que es venen als colmados del barri no tenen nom en català. Descobrir-los, batejar-los i presentar-los en societat a través del Termcat primer i qui sap si algun dia validar-los a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) és la tasca que porten a terme en aquest ric jaciment filològic de Santa Coloma de Gramenet.

TRES PRODUCTES /Aquí van, a manera de presentació, tres productes. La flammulina sembla un brot de soja però en realitat és un bolet. És baixa en calories, però és una bomba de proteïnes. El longan és una fruita que pot recordar, una vegada pelada, el litxi o el rambutan. Té el morbo que al Vietnam el fan servir com a antídot contra les picades de serp. Val més no comprovar-ho. L'enciam espàrrec és una verdura que molts clients de qualsevol restaurant xinès segur que han menjat, però que pocs o cap han vist en el seu estat original, ja que és una mena de Frankenstein de l'hort que, com el seu nom indica, sembla una estranya unió quirúrgica d'un espàrrec i un enciam. Són tan exòtics que el mateix Ajuntament de Santa Coloma edita unes fitxes per donar-los a conèixer.

El Fondo ha resultat ser un dels destins preferits a Espanya, per exemple, de la immigració xinesa. Hi van arribar les persones, i amb elles els seus productes. «El mundo era tan reciente que muchas cosas carecían de nombre, y para nombrarlas había que señalarlas con el dedo», va escriure García Márquez sobre Macondo. El Fondo s'hi assembla una mica en això.

Però l'arqueologia lingüística que es practica al barri no en té res de furtiva. És una disciplina perfectament pautada. L'equip el dirigeix Pilar López. És una dona entusiasta. Quan ella i l'equip capturen un nou terme el traslladen a la base de dades de la biblioteca del Termcat, un organisme de caràcter oficial que utilitza com a vademècum lingüístic, per exemple, l'edició en català d'EL PERIÓDICO.

La pregunta oportuna ara és ¿per què Santa Coloma? Aquesta tasca de rastrejar l'evolució de la llengua, d'engrandir la neoloteca del Termcat la realitzen també els altres 150 centres de normalització lingüística de Catalunya, però el de Fondo té un característica especial. Pocs ajuntaments (que se sàpiga, només el de Barcelona i el de Santa Coloma) disposen a peu de carrer d'empleats que dominin el xinès. Al barri del Fondo, per exemple, Ainara Munt, amb el seu mandarí fluid, és un dels molts engranatges que ajuden a comprendre per què el Fondo, tenint les característiques habituals per ser un polvorí social, és en realitat un barri bulliciós però a la vegada tranquil, en què a l'associació de comerciants de tota la vida s'hi han integrat fàcilment les comunitats acabades d'arribar.

Notícies relacionades

Alerta a Badalona pels perillosos salts des de l’emblemàtic pont del Petroli aquest estiu

Els veïns d’un edifici de promoció pública tenen por i denuncien avaries constants

'SOPA HUNTUN' / Munt i el filòleg Carles de Rosselló acaben de completar precisament una interessant tasca per encàrrec del centre que dirigeix López. Han traduït al català la carta d'un dels restaurants xinesos més saborosos de la ciutat, Wen Zou. Sembla una feina simple, però no està de més recordar que aquest és un país que durant anys ha traduït la literatura russa, xinesa i japonesa a partir de traduccions prèvies a altres llengües més còmodes, com l'anglès o el francès. Això mateix passa amb la cuina. El nom d'alguns plats és una adaptació de l'anglès, com la sopa de wonton. Ha estat necessari, doncs, anar a les fonts originals i pràcticament començar de zero. Segons Munt i De Rosselló és més correcte traduir-la com a huntun.

La carta del Wen Zou, en resum, és ara més digerible. Potes de granota a la llosa. Carn esfilagarsada a l'estil de Qingtian. Gambes a la papillota. Llobarro al vapor amb porradell i soja... El propòsit, en qualsevol cas, no era només donar-li un cop de mà al propietari del Wen Zou. Era introduir la presència del català en un barri en principi difícil per a aquesta llengua i, de passada, utilitzar l'enciclopèdica carta d'aquest restaurant (s'ha de veure-la per poder creure-ho) per difondre-la després a través del Termcat. Allà quedarà en conserva per si altres municipis de Catalunya es decideixen a impulsar una correcta normalització de les cartes dels seus respectius establiments xinesos de la ciutat. L'hi deuran al Fondo.