A L'ABAST DEL BARÇA

Un rècord que ha durat 38 anys

López Ufarte i Zamora rememoren la llegendària Reial Societat que va mantenir una ratxa invicta de 38 partits

zentauroepp42882096 jesus mari zamora real sociedad  lopez ufarte180411184010

zentauroepp42882096 jesus mari zamora real sociedad lopez ufarte180411184010

6
Es llegeix en minuts
Igor Santamaría

Si en algun lloc va frustrar el minut màgic en què el Barça va igualar el 2-0 en contra al Sánchez Pizjuán no va ser a Madrid sinó a Guipúscoa. L’empat permetia als blaugranes mantenir el seu rècord de partits de Lliga invicte i confiar que si no cauen aquest dissabte contra el València superaran la marca de 38 partits consecutius que gairebé 38 anys després manté la Reial Societat.

Un registre que a Anoeta, i abans a Atotxa, es recorda de manera agredolça, ja que quan va arribar la derrota això els va suposar quedar-se sense el títol de Lliga abans dels dos posteriors anys en què sí que es van coronar. Un revés que no va estar exempt de polèmica, com recorden dues de les seves velles estrelles, Jesús Mari Zamora i Roberto López Ufarte

Conformar-se amb l'empat va ser fatal

Tots dos comparteixen una idea: «Intentar mantenir el rècord tant de temps va ser contraproduent, allò ens va deixar sense la Lliga». Ho asseveren amb coneixement de causa perquè entenen que «hi va haver molts partits en què per seguir invictes ens conformàvem amb l’empat i no anàvem per la victòria, que llavors era de dos punts, però ens en vam deixar alguns pel camí», argumenta Zamora. I és que d’aquelles tres temporades exitoses a les ordres de l’entrenador Alberto Ormaetxea, va ser «la campanya en què més fàcil hauríem d’haver guanyat la Lliga».

 

 

Tot va arrencar la jornada 29 de l’exercici 1978-1979, quan la Reial superava per 1-0 el València amb gol d’Amiano a la mitja hora. Era el 29 d’abril de 1979 quan els donostiarres arribaven de caure a Santander i, sense saber-ho, van emprendre una ratxa històrica.

Les llàgrimes d'Arkonada

En aquella recta final van vèncer el Salamanca, el Barça i el Las Palmas, i van empatar contra el Reial Madrid i l’Athletic. Al curs següent, el primer de l’anomenada era de la «santíssima trinitat reialista», en una Primera Divisió composta per 18 equips i 34 jornades, la Reial es va plantar en la número 32 amb un balanç de 18 victòries i 14 empats, mentre que el Madrid havia perdut a Atotxa (4-0), San Mamés (2-0) i Mestalla (2-0).

En tenien prou d’empatar al Pizjuán i guanyar l’Atlètic a casa per sumar el títol. Però l’11 de maig de 1980 va ser el dia que, per exemple, es va veure plorar el porter Luis Miguel Arkonada. Es van avançar els andalusos amb gol de Bertoni en el minut 29, va empatar Zamora en el 65 a passada de Satrustegi, «i ho vèiem fet», però en el 80 un altre cop l’argentí els va amargar el somni.

"També hi va haver molts arbitratges sospitosos durant tot l'any", evoca López Ufarte

«També hi va haver molts arbitratges presumptament sospitosos durant l’any», evoca el golejador txuri-urdin. Tot i que en aquell partit el Sevilla es va quedar amb nou per les expulsions de Blanco Juan Carlos. López Ufarte no va poder disputar el matx perquè va patir un còlic nefrític del qual va ser operat a Barcelona. «Vaig sentir el partit des de l’hospital per la ràdio i va ser de les poques vegades que he plorat en la meva vida. Va ser l’únic dia que no vaig jugar. Molts diuen que si hi hagués sigut jo no hauríem perdut», riu el mític exdavanter.

Hi havia prima del Reial Madrid

Poques vegades es va veure aquell Sevilla jugar com aquell dia. «Que hi havia prima del Madrid no n’hi ha dubte. Bé, ho va reconèixer, fins i tot la quantitat, el mateix Bertoni», rememoren. «Va cridar molt l’atenció», diuen. Encara que admeten que «aquell dia va sortir tota la tensió que arrossegàvem de tota la temporada per la maleïda marca, que no era la nostra prioritat però sempre la teníem al cap. Per descomptat, no ens va beneficiar gens. Ens va quedar un regust agredolç».

Que el Sevilla encarava el matx amb gratificació extra és als papers de premsa de l’època. Els seus futbolistes van rebre quatre milions i mig de pessetes, que Bertoni es va encarregar de repartir al mateix Pizjuán deu dies després del triomf, perquè la remuneració va trigar a arribar. Va ser repartit en 15 parts, als onze titulars i quatre suplents, i cada jugador es va embutxacar 300.000 pessetes, i després cada un en va donar 10.000 a repartir entre el massatgista i l’encarregat de material, que es van endur 75.000 pessetes.

Qui no va voler veure ni un duro va ser l’entrenador, l’exseleccionador Miguel Muñoz. Competició va citar a declarar Bertoni i el capità Blanco. En va. El Madrid ja havia primat abans el Betis amb 750.000 pessetes per empatar a Atotxa. I no havia passat res.

Una colla d'amics amb memòria

«La conclusió amb què ens hem de quedar», asseguren els exjugadors de la Reial, «és el mèrit que vam tenir, perquè llavors nosaltres érem tots del planter, de casa, i això es veu ara amb la distància», expliquen. «Érem una colla d’amics amb una gran defensa i un molt bon atac i millor porter. Jugàvem dimecres i diumenge i érem només 13 futbolistes», puntualitza López Ufarte.

"Nosaltres érem tots del planter, de la casa, i això es veu ara amb la distància"

«El Barça possiblement ens superarà, però són períodes diferents, no tenen res a veure. Del que estem segurs és que llavors tot era menys transparent, i que avui dia hauria sortit a la llum com un escàndol. Van passar moltes coses rares que avui no es mantindrien».

A més, anímicament no li va passar factura a l’equip. Hi va haver catarsi. «A l’estiu vam fer tots neteja mental i vam seguir endavant amb les mateixes ganes o més, i vam guanyar les dues Lligues següents», es congratulen. «Després de perdre, l’última jornada vam vèncer 3-0 l’Atlètic, però el Madrid no fallava mai, i menys ho faria llavors», diuen.

La Quinta del Buitre, Johan i Guardiola

Ricardo Daniel Bertoni es va erigir en heroi del madridisme i sempre ha reconegut que «els jugadors de la Reial» mai el van perdonar. «Hi havia grans jugadors com Ufarte, Zamora, el pare de Xabi Alonso. Gent extraordinària amb la pilota als peus i de molta força, un equip de raça», explica.

L’error va ser del reialista Gaztelu. «El defensor es va equivocar perquè l’hi vaig demanar i me la va donar. Arkonada es va tirar però no hi va arribar», recordava. I confessava: «Hi va haver un regal. Es motiva els equips perquè guanyin. Això no és dolent. Em sembla malament que es primi per perdre, però no per guanyar». López Ufarte el rebat: «Estic en contra de les primes a tercers per guanyar. El Sevilla s’hi va deixar la vida».

El sevillista Bertoni bat Arconada en el partit que va acabar amb la ratxa de la Reial Societat el 1980ARXIU /  / 

Des d’aleshores ningú ha batut la marca de la Reial. Ni el Reial Madrid de la Quinta del Buitre que va sumar cinc Lligues consecutives entre el 1986 i el 1990, ni el dream team de Johan Cruyff que va admirar tothom a principis dels 90 amb quatre campionats seguits del 1991 al 1994, ni tan sols el Barcelona de Guardiola de fa uns anys han millorat el registre blanc-i-blau.

La marca de Beenhakker

La segona millor ratxa sense perdre a la Lliga la comparteixen el Barça del Pep i el Reial Madrid de Beenhakker, amb 31 partits, tot i que el primer va aconseguir més victòries que el madridista. El quadro català va estar invicte de la jornada 3 a la 33 la temporada 2010-11, en què va guanyar la seva tercera Lliga seguida.

Notícies relacionades

Però va acabar caient precisament a Anoeta contra la Reial de Lasarte, que es jugava la permanència i va capgirar el gol inicial de Thiago Alcántara amb les dianes d’Ifrán i Xabi Prieto. El rècord estava salvat. «Aquesta vegada no sembla que tindrem tanta sort. Mira com van empatar a Sevilla», assenyalen els vells astres reialistes.

I Ufarte ressenya: «M’alegro que sigui el Barça qui ens prengui el rècord. Perquè m’agrada, perquè juga bé i té el millor, Iniesta, aquest és el que millor veu el futbol del món».