Bustillo, un símbol contra la pitjor imatge del madridisme

Va sonar el timbre del xalet i es va obrir una finestra. Miguel Ángel Bustillo, que en aquella època tenia 59 anys, va identificar els periodistes i va obrir la porta de casa seva. Només se’l recordava pels vells cromos de la temporada 1969-1970, la que va omplir d’esperances milers de nens barcelonistes. El Barça havia fitxat una autèntica relíquia, de 23 anys, el davanter centre del Saragossa i de la selecció espanyola, el que havia deixat a la banqueta de La Romareda el mític Marcelino, el que havia marcat el gol d’Espanya contra la Unió Soviètica en la final de l’Eurocopa del 1964.

Era ell perquè coixejava, el genoll dolent, el que li va fer malbé per sempre amb una entrada brutal Pedro de Felipe, que va morir a l’abril. Bustillo va morir dissabte passat, una setmana abans de fer els 70 anys.

Va ser fàcil aconseguir el seu telèfon, gràcies a l’Agrupació de Veterans del Barça. Ell sempre es va identificar com un més del club on esperava triomfar i «marcar 20 gols per temporada com Etoo». Ho deia fa 10 anys quan el jugador camerunès era el golejador blaugrana. Hauria pogut ser ser tantes coses, segurament un mite a les files del Barcelona, si no s’hagués topat amb la cama del central madridista, la que li va destrossar per sempre el genoll esquerre, del qual coixejava 37 anys després quan va atendre l’entrevista.

EL 14 DE SETEMBRE DE 1969

Bustillo no va ser mai amant de recordar la malèfica tarda del 14 de setembre de 1969, una Lliga que començava amb el clàssic al Bernabéu, el seu debut oficial amb la samarreta blaugrana, al costat, entre altres, de Rexach, Zaldúa i Marcial, una altra de les grans novetats de l’equip. Però, allà a la casa de Cambrils, tenia ganes de parlar-ne i fins i tot es va establir certa complicitat amb el periodista perquè uns quants anys després, en trobades fortuïtes amb veterans del Barcelona, sempre recordava aquella conversa al saló del seu xalet, amb la seva dona, a qui havia conegut a Màlaga, el millor record del seu pas per la ciutat andalusa. La parella va tenir tres filles.

De seguida es va veure sense poder aclucar l’ull en un hotel de Madrid, nerviós perquè debutava al Bernabéu. I es recreava amb el somni de qualsevol davanter del Barça el dia que per primer cop vestia de blaugrana. Xiulava Ortiz de Mendíbil, a qui el Barça havia aixecat la recusació, en uns anys en què un club podia tenir vetats àrbitres.

Bustillo va explicar aquell dia les jugades com si tingués les imatges al davant. «Les dues primeres pilotes que vaig tocar van acabar en gol, als minuts 3 i 5 del partit, 0-2 al Bernabéu». Quin fitxatge s’havia fet, una inversió perfecta per als gairebé nou milions que el club havia pagat al Saragossa, una barbaritat a l’època.

LA MALÈFICA JUGADA

El Madrid va empatar abans del descans i abans que arribés el desgraciat minut 55. Bustillo va rebre la pilota i va travessar en diagonal l’àrea del Madrid. De Felipe va anar a frenar-lo, de manera tan violenta que el va fer volar pels aires. Bustillo donava un petit cop a la taula del menjador i reafirmava que era impossible que De Felipe anés a la pilota perquè ell, abans de caure en combat, va aconseguir passar-la a Rexach. Ja no es va aixecar. «Ortiz de Mendíbil no va assenyalar ni falta». De fet, el Barça va llançar la pilota fora perquè el joc s’aturés i el lesionat davanter pogués ser atès per Ángel Mur. Després, el Madrid ni tan sols va tornar la pilota.

Va ser la seva dona, que seguia atentament l’entrevista, qui va pronunciar la frase. «De Felipe no es va disculpar mai i això li sap greu». I Bustillo va fer pròpia l’apreciació de la seva dona perquè es posés com a seva al diari. El partit es va acabar amb 3-3 i amb una tríada, fatal ara i pitjor encara el 1969. «A més, tot es va complicar amb una infecció en la recuperació». Al quiròfan encara va ser pitjor el que es va descobrir: trencament total de la inserció del lligament lateral intern en les dues capes, desinserció perifèrica del menisc intern i ruptura del lligament encreuat anterior. Un comunicat de guerra per calibrar la brutal entrada que havia patit.

EL MÀLAGA, EL SEU ÚLTIM EQUIP

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

«Sí, podia haver fet història. Però un davanter centre amb la meva lesió no es recupera mai». I no es va recuperar. Va estar dos anys més al Barça –a la banqueta el dia que Guruceta Muro es va inventar un penal en una falta fora de l’àrea de Rifé a Velázquez, que va acabar amb la policia armada muntada a cavall clavant cops de porra sobre la gespa del Camp Nou als seguidors indignats–. Només va jugar dos partits més. Es va retirar al Màlaga. «Anar al Bernabéu amb el Màlaga encara era pitjor que fer-ho amb el Barça. El Madrid jugava sempre amb avantatge al seu camp».

 Va regentar un hotel a Salou durant anys. Una nit, sopant en un restaurant, li van indicar que Ortiz de Mendíbil estava en una altra taula i volia saludar-lo. Bustillo va fer el gest d’aixecar-se però un amic amb qui compartia vetllada l’hi va impedir. «¡Que hagués expulsat De Felipe!». I Bustillo va continuar menjant.