Iniesta: "No sóc millor, sóc diferent, però segueixo sent jo"

Algú com ell, pendent com està de les collites, obligat a ser pacient, a esperar quan convé per acabar trobant el millor resultat, sap que els vins milloren amb el temps. I com si s'hagués mimetitzat amb aquesta passió que ha acabat formant part de la seva vida i que des de la distància l'uneix a Fuentealbilla, on creixen les seves vinyes i el seu celler, Andrés Iniesta se sent millor que mai, reforçat per l'experiència però sense perdre aquesta essència tan particular que l'ha fet ser el que és. Un futbolista especial, diferent, que a la màgia de sempre hi afegeix ara un punt de maduresa a l'altura del braçal de capità que llueix. Amb ell tot sembla fàcil, però ningú com ell per donar a les coses el valor que es mereixen.  

­–Quin final de temporada! Ha acabat molt bé. La sensació és molt bona, perquè és la que et queda de l'últim partit, la final, però l'he tingut durant la temporada. M'he trobat molt bé, he jugat molt a gust, he disfrutat molt com a jugador de futbol, més enllà dels números. La satisfacció de sortir a un camp i estar a gust amb el que fas, i al mateix temps és una sensació que en clau de futur em fa ser optimista de cara a l'any que ve.

–¿Aquesta confiança la nota, és una cosa que percep, que treballa? Quan entro al camp ja sé com em trobaré més o menys, com fluirà el futbol, ja saps com estàs de ràpid, de despert. Després durant el partit hi ha coses que poden canviar, però la meva sensació la percebo molt ràpid, o fins i tot el dia abans, comences a visualitzar-ho tot. És una cosa que he anat aprenent i notant amb el temps, i que vas controlant.

–Ha tingut molta continuïtat a un nivell molt alt. Sí, és la percepció que he tingut. Al final, és un cúmul de situacions, la dinàmica de l'equip, el míster que amb tots té l'ull de veure com estem i de cuidar-nos. No per la meva edat, perquè no em considero vell ni que estigui molt desgastat, però en moltes fases m'ha cuidat, entre cometes. És el que toca perquè per rendir has d'estar en plenes condicions.

–A la final de Copa va deixar moments dignes d'un prestidigitador. Hi ha accions que ni a càmera lenta se li descobreix el truc. ¿Ho pensa? ¿És instintiu? No, això és com sóc. Són les meves qualitats, sóc futbolista per coses així i que amb el temps he anat potenciant. Jo sóc jo, ni millor ni pitjor que altres. Hi ha moltes coses que faig que no les penso. En el futbol no hi ha temps per pensar, el meu cap va molt ràpid dins del que és el partit. Penso sense pensar, tu vas fent i et surt, unes vegades bé, altres no. La final requeria que jugadors amb més experiència agaféssim aquesta responsabilitat perquè la cosa s'havia posat lletja.

–A vegades sembla que no corri i corre més que els altres... La sensació al camp és diferent de la que es pot percebre des de fora. Quan t'ho mires, els moviments no són agressius, són naturals, i potser enganya. Però a dins has d'anar molt ràpid. ¿Si em miro després? Sí que em miro, és clar. 

–Hi ha una jugada a la banda, en què sembla que no hi ha sortida, tancat i envoltat, i surt tranquil·lament... Bé, quan ho estic fent, vaig veient què passa. Encara que estigui mirant la pilota, jo veig si es mouen els altres. Allà, per exemple, me'n vaig cap a la banda, trepitjo la pilota i el del Sevilla es pensa que aniré cap allà i intueixo que ell farà aquest moviment, i surto per l'altre costat. Cadascú té el seu potencial. Però, al final, qui domina la pilota és qui mana.

–Hi va haver un moment que es va dir que no servia per a aquest Barça... No sé quanta gent pensava això, però sí que és veritat que ho vaig sentir, més l'any passat. Tots els canvis necessiten un temps d'adaptació. Sé que si em trobo bé jugaré. Puc fer 10 o 12 km, però sento que si sóc jo puc jugar en qualsevol sistema i en qualsevol equip. És clar que aquí també estem acostumats que si les coses no funcionen, tot és negatiu.

–En els últims anys se n'ha anat gent important i valuosa per a l'equip i per a vostè: Puyol, Valdés, Xavi... Ara és el primer capità. Ha sigut per llei de vida. D'aquí uns anys me n'aniré jo i es quedaran altres. Ser primer capità del Barça em fa sentir molt bé, molt més responsable de tot, no només per tu sinó pel que representes i a qui, començant pels teus companys. I això, acompanyat de guanyar o seguir guanyant, es revaloritza. Si no haguéssim guanyat, Iniesta seria un desastre de capità, que no ajuda, que no té caràcter, que no s'implica. Suposo que això està muntat així. Encara que passin 200 anys això seguirà així. De 10 persones només n'hi ha 2 o 3 que veuran més enllà del moment, sense fixar-se en el resultat, en el dia a dia, per fer una lectura més global. 

–¿Se sent millor jugador? No em sento millor, però sí una mica diferent. No sé si dir-ne més complet. Potser ara tens més la feina d'ajudar, com més centrecampista, amb més influència en el joc i en l'ajuda per treure la pilota, i això potser et condiciona a l'hora d'arribar a dalt. Però sense deixar de tenir l'essència que sempre m'ha caracteritzat, el meu segell. Si només tingués aquesta part i hagués perdut l'altre, sense el meu u contra u, sense aquestes jugades, no em sentiria tan realitzat com ara. Em faltaria alguna cosa.

–Això no ho perdrà mai. Bé, amb 35 o 36 anys, potser, no ho sé (riu). El que em fa feliç és sentir que segueixo sent jo, i no que un sistema o una forma de jugar em canvia. Tinc altres registres, però segueixo sent jo.

–Quan mira el seu palmarès , ¿no li ve vertigen? Si l'hi arriben a dir fa 10 anys... No sé com catalogar-ho. No sé què percep la gent, no sé mesurar l'orgull, sé l'alegria que suposa perquè ho veus en les celebracions. Però  és que no tornarà a passar una cosa així. Tant de bo, però això d'aquests 10-12 anys és impensable, incalculable, és que no ho ha fet cap equip al món. El que et provoca impotència és que hi ha moments que sembla com si no s'hi donés valor. Dos triplets en sis anys no ho ha fet ningú. A vegades sóc a casa tranquil i ho penso i dic: ‘és increïble, això no és real, no existeix’. 

–És fàcil deixar-se anar, pensar que ja ho has fet tot... És que és guanyar durant molt temps, i això en l'esport no és fàcil. Al final et mou la passió pel futbol, és el que et fa seguir, voler més gran el teu club, per la teva família, per tu mateix. Per a mi, és la millor època del món. És un privilegi, un orgull haver caigut en aquesta època i en aquest moment de la vida, en aquest equip, amb aquests jugadors... És que no hi ha res millor. Fer la teva feina i ser reconegut a tot el món, i que la gent et digui ‘gràcies pel que fas’, no té preu. És que no és guanyar, com ara diuen: ¿què prefereixes, la Champions o el doblet? És que el concepte no és aquest o l'altre, o què té més valor. No es tracta de triar. És que el Barça ha guanyat sis lligues de vuit. Tu dius això, i ningú pot dir res, no poden comparar-ho amb res perquè és brutal. És que em pregunto com pot ser que no ho entengui tothom. Siguis de l'equip que siguis. Ja sé que si hagués sigut el Madrid, ens molestaria, però hauries de reconèixer-ho i assumir-ho. És que ho penses fredament de qualsevol equip i és una bogeria.

–I ara l'Eurocopa. ¿És fàcil canviar el xip? ¿No estan saturats? Hi estem acostumats. Hem tingut uns dies de descans i tens el cap més clar. I també va bé perquè és un altre equip, una altra dinàmica, un altre ambient. I, a més, ens espera un repte bonic. 

–Igual que és excepcional el cicle del Barça, a la selecció també han canviat la història. I poden fer el que ningú ha fet: guanyar tres Eurocopes seguides. És que el que hem viscut al Barça ha tingut una gran influència per guanyar el que hem guanyat a la selecció. I arran de Luis Aragonés va canviar aquesta mentalitat de futbol i de perfil de jugadors. Segueixo pensant que tenim molt bon equip i que, si fem les coses bé, no som inferiors a ningú i hem d'estar aquí lluitant. Si fem les coses com al Mundial, on semblava que ja havíem guanyat abans de jugar, és igual l'equip que tinguis.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

–¿Pesa el record del Brasil? Pesar no pesa, però hi és present. El Brasil ens ve bé per anar més tranquils en el sentit de saber que has d'anar pas a pas. És un bon avís i el tenim present. Ajuda a no creure't res, a saber que tot costa molt. El grup que tenim ja és molt potent, amb tres equips d'un nivell molt semblant. Si no vas al cent per cent en tot, el rival et guanya segur.

–¿Es guarda algun gol especial? Bé, no se sap mai. El destí dirà. Però que el faci qualsevol. Els gols són de tots.