El Barça culmina un altre cicle etern

Ja està. S'ha acabat un cicle. El segon. No ha estat com el primer, perquè de sis copes, el Barça només n'ha conquistat cinc. Els pessimistes ja tenen a què agafar-se. Encadenar el 2011 la Lliga, la Champions, la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs és un indiscutible signe de decadència tenint en compte que fa dos anys aquest equip va aconseguir, a més, la Copa del Rei. Si a aquestes onze copes s'hi afegeixen una altra Lliga i una altra Supercopa d'Espanya de la primera temporada de Pep Guardiola, 13 trofeus d'un total de 16 possibles, haurem de convenir que aquest Barça no és tan bo com el pinten...

No, no és tan bo. És millor. El millor que s'ha vist i conegut mai. Un equip que ha anat fins al més enllà, on sigui, que mai serà oblidat. Ja va ser etern el 2009. Llavors era bo, el millor. Dos anys després s'ha superat a si mateix. Ja no és que guanyi tant i tant, sinó com guanya tant i tant.

Wembley ja ha quedat enrere. Llavors, al maig, l'equip va deixar una final inesborrable, bellíssima, insuperable, va convenir tothom. A Yokohama, va traspassar aquest llindar que semblava inaccessible i va gravar per a la posteritat, per a sorpresa del planeta futbol, del planeta esport, una altra antologia.

DUES SAMARRETES BLAVES / Campions del món per segona vegada en tres anys. A partir de dijous, a la Copa contra l'Hospitalet, el Barça podrà començar a lluir aquest escut que distingeix el número u. El monarca indiscutible. Ahir a la nit els jugadors van sortir de l'estadi amb una samarreta amb una inscripció en japonès, al davant, i la llegenda «Bicampió» al darrere.

Era blava, com blava era la primera que va ensenyar. Però d'una altra tonalitat. Amb els idiomes invertits. El Barça va saltar a l'alfombra japonesa amb un record per a David Villa. «Molta força, Guaje», deia; se suposa que el mateix a l'esquena. El record al company caigut, enyorat, com enyorat va ser Tito Vilanova, l'ajudant de Guardiola, que ja va tenir el seu homenatge a Milà. Als dos els van telefonar des d'un vestidor embriagat.

CAMPIONS DIFERENTS / Poc després del denominat cop de Sevilla, a penes 12 hores, hi va haver un altre cop. Més sonat, de proporcions planetàries, que va sacsejar el món. Al Sánchez Pizjuán hi va haver un campió. El d'hivern de la Lliga. A Yokohama va quedar investit el campió del món. La diferència és més gran que la purament semàntica.

El Santos va quedar captivat, atordit. Sabia que no tindria la pilota; desconeixia que ni la veuria, sotmès a una implacable però seductora tortura. Ni una puntada, sense ni un mal gest descortès. Poc van trigar alguns a qualificar-lo de «banda». Com el Manchester i com tants altres rivals, que van quedar empetitits, reduïts a res per un Barça elegant, harmoniós. Com el Madrid tantes vegades en l'era Guardiola, sense anar més lluny.

SENSE CONSOL / En nou dies, Messi s'ha polit Ronaldo, l'anterior monarca, i Neymar, de qui diuen que serà el futur. I el desè, avui, descansarà a l'avió després de dos golassos que li asseguren la candidatura per a la Pilota d'Or fins quan vulgui. Ahir es va emportar novament el premi al millor del partit, per davant de Xavi i Neymar.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Aquest bronze no va servir de consol al prometedor brasiler, que es va posar a plorar al final del partit, conscient que potser no tornarà a la cita del Mundial de Clubs. «Avui hem après a jugar a futbol, el Barça ens ha ensenyat a jugar», va reconèixer sobre la gespa. Guardiola va anar a abraçar-lo, a consolar-lo. No se sap si Neymar li va murmurar: «Emporta-te'm». No seria estrany. ¿A qui no li agradaria pujar a una nau que fa tres anys que vola cap a l'eternitat?

Dijous hi ha Copa, va recordar Guardiola. No era una crida, encara que hauria de ser-ho perquè aquest equip rebi l'homenatge que mereix de l'afició. Era un recordatori que el viatge no s'ha acabat...