Els festivals pensaran més en la ciutat

Cada tardor, la indústria musical es veu les cares a cobert quan arrenca la temporada de conferències del sector. Allà s’acostumen a formar debats improvisats i no tan improvisats que aquest any tenen un ‘trending topic’ comú: el futur dels festivals. Una conversa recurrent que, si es pensa bé, és fins a cert punt sorprenent. ¿O és que el futur no ens ha arribat sempre, puntual, des que el món és món? ¿Potser és aquest futur que tenim davant un futur diferent?

Sigui com sigui això que ha de venir, hi ha un altre rum-rum creixent en la indústria que em fa pensar que, en aquell futur que espera a la cantonada, els festivals compliran una funció essencial, un paper gairebé romàntic. Ara que es publica tanta música perquè algunes plataformes de ‘streaming’ estiguin a punt del col·lapse (és simplement i planerament una qüestió d’espai: a Spotify o Deezer no hi caben infinites cançons), convé tenir a prop el teu festival de confiança.

Contra aquesta massa musical indistingible a què un s’enfronta avui quan busca què escoltar, res com posar-se en mans d’una selecció artística feta amb carinyo. Si els festivals preinternet complien una imprescindible comesa prescriptora pels pocs mitjans que teníem per descobrir noves bandes, els festivals del demà ho continuaran complint just pel motiu oposat: tenim massa música al nostre abast. El futur del sector passa, per tant, per la diferenciació i la identitat pròpia com a alternativa a l’algoritme.

En aquest sentit, si parlem del que millor coneixem, una seu com Barcelona és definitivament jugar amb avantatge també de cara al futur. La ciutat que ens acull des de fa més de dues dècades, la que fa tants anys que demostra que és l’amfitriona perfecta per a grans esdeveniments culturals, porta implícita aquesta singularitat que d’ara endavant serà un valor afegit més essencial que mai.

Una relació festival-ciutat en la qual per descomptat cal buscar la simbiosi. És a dir, cal ser capaços de retornar un impacte positiu al nostre entorn. El famós retorn, que sens dubte va moltíssim més allà de l’aspecte econòmic. També és reconeixement, sentit de pertinença. Ser seu d’un festival et posa al mapa.

Vull creure que, a milers de quilòmetres d’aquí, hi ha qui s’ha après les coordenades de Barcelona des que sap de festivals com a Primavera Sound. I també vull creure que aquí, en la relació quilòmetre zero amb la ciutat, el nostre festival juga un rol valuós en el nostre teixit cultural durant tot l’any, treballant de bracet amb sales, promotors locals i altres agents culturals amb una tasca que també serà necessària en aquell futur del qual tant es parla.

Pensar en coses grans

Notícies relacionades

La societat exigeix productes més sostenibles

La gestió de l’aigua requereix col·laboracions publicoprivades

Si en qüestions purament musicals urgeix anar al detall, pensar en micro i no en macro com a remei a la saturació, en tot el que envolta la música és moment de pensar en coses grans. Les nostres preocupacions sobre el futur no han de ser (¡no poden ser!) gaire diferents de les de qualsevol que habiti aquest món en estat d’emergència. És clar que un festival és en molts aspectes una bonica realitat paral·lela, però aquests esdeveniments no poden viure d’esquena a un context que també és seu. Per això, el nostre compromís amb els nostres barris, amb la igualtat de gènere o la sostenibilitat ha de ser proactiu si pretenem que aquell futur ens arribi: el mínim ja no és suficient. I si col·laborem a salvaguardar el futur, els festivals estaran salvaguardats també.

¿Que per què n’estic tan segur? Perquè han sigut aquí sempre. Des del segle VI aC, quan els Jocs Pítics, antecedent dels Jocs Olímpics a l’Antiga Grècia, van celebrar un dia de concursos musicals. En realitat la pel·lícula no ha canviat tant des d’aleshores, per molta era digital que visquem: la música a un costat i el públic a l’altre, retroalimentant-se. Tots ho hem comprovat alguna vegada quan en un festival, entre desenes de milers de persones, la xarxa mòbil et deixa tirat durant una estona. Perds els teus amics, et perds tu, perds la connexió. Però aquesta altra connexió, la de posar-te davant d’un escenari a descobrir la teva nova banda favorita entre desconeguts que, cal dir-ho, no ho són tant, encara segueix sent impossible perdre-la més de 20 segles després.