Anar al contingut

El futur amenaçat del planeta

Imatge de la Terra captada per la nau nord-americana Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), en òrbita al voltant de la Lluna.

¿Per quan una altra edat de gel?

Mariano Marzo

El preu a pagar pel procés d'escalfament global degut a l'acció humana serà enorme

El període Quaternari comprèn dues subdivisions: el Plistocè, que s’inicia fa 2,59 milions d’anys, i l’Holocè, que succeeix l’anterior fa aproximadament 12.000 anys i que es prolonga fins als nostres dies. El Plistocè va ser una època caracteritzada per una successió de grans glaciacions (amb una durada de 70.000-90.000 anys) separades per intervals interglacials més curts (10.000 a 30.000 anys), aquests últims amb unes condicions climàtiques similars a les actuals. 

Al començament de l’Holocè, la Terra va deixar enrere la seva última glaciació i, a mesura que les vastes llengües de gel que cobrien gran part de l’hemisferi nord retrocedien, els humans van saber treure profit de les noves i més benignes circumstàncies ambientals per establir les bases de la nostra civilització i el seu posterior desenvolupament, amb el consegüent impacte sobre el planeta. Un impacte que s’inicia amb el descobriment de l’agricultura, s’incrementa amb la revolució industrial i s’accelera d’una manera exponencial a partir de la segona meitat del segle passat.

Sens dubte, la persistència durant prop de 12.000 anys d’un període interglacera de relativa estabilitat climàtica ha resultat crucial per a la nostra civilització. Per això, resulta interessant preguntar-nos quan començarà una nova edat de gel. Més encara quan estudis recents suggereixen que aquest moment podria veure’s endarrerit com a conseqüència de l’empremta que l’activitat humana està deixant sobre la Terra. 

L’origen de les glaciacions és un dels misteris més intrigants dels molts que les ciències de la Terra tenen plantejats, de manera que el tema genera una gran controvèrsia, molt especialment quan viatgem en el temps a períodes més antics que el Quaternari (les glaciacions no són exclusives d’aquest capítol de la història del planeta). 

En qualsevol cas, tot i la polèmica, existeix un cert consens científic sobre la importància d’almenys dos factors en l’origen d’una glaciació. El primer d’ells té a veure amb la radiació solar interceptada per la Terra i, el segon, amb la concentració de diòxid de carboni (CO2) en la seva atmosfera. 

La quantitat d’energia que el nostre planeta rep del Sol no és constant, sinó que fluctua en el temps, de manera cíclica (cicles de Milankovitch) en resposta a variacions subtils de la posició i inclinació de l’eix de rotació, i de l’excentricitat de la seva òrbita en el seu moviment de translació. Aquestes oscil·lacions d’origen astronòmic presenten períodes de diversa durada que, de manera orientativa, tindrien lloc cada 20.000, 40.000, 100.000 i 400.000 anys. Pel que fa a la quantitat de CO2 en l’atmosfera, aquesta pot variar per causes naturals (per exemple, arran de grans erupcions volcàniques) i/o a causa de la creixent activitat humana en el temps transcorregut des del naixement de l’agricultura fins als nostres dies.

Recentment, investigadors adscrits a l’Institut d’Investigació sobre l’Impacte Climàtic de Potsdam (A. Ganopolski, R. Winkelmann i H.J. Schellnhuber) han proposat una equació que, relacionant els dos factors més amunt comentats, permet predir el moment d’inici d’una glaciació. I la primera sorpresa derivada de la seva aplicació ha sigut la constatació que en el transcurs de l’Holocè, la Terra s’ha escapat pels pèls d’una nova glaciació a causa de l’increment dels nivells de CO2 a l’atmosfera, induït pels humans (https://www.nature.com/articles/nature16494). 

Algunes estimacions suggereixen que amb anterioritat a l’inici de l’agricultura la concentració d’aquest gas hauria sigut d’unes 240 parts per milió (ppm) en comparació amb les 280 ppm estimades per a immediatament després de la revolució industrial i les més de 400 ppm de l’actualitat. 

I les modelitzacions realitzades pels científics de Postdam indiquen que si la concentració s’hagués mantingut al voltant de les 240 ppm ja hauríem entrat en una nova edat de gel, possibilitat que ha de descartar-se per a les concentracions típiques del segle XVIII de 240 ppm. De fet, els càlculs indiquen que aquesta última concentració hauria endarrerit en uns 50.000 anys l’inici de la pròxima glaciació, xifra que amb les concentracions actuals s’hauria d’elevar a 100.000 anys. 

L’impacte que els humans estem tenint sobre el planeta és innegable. I no pensin que, per una vegada, aquest serà positiu. El preu a pagar pel procés d’escalfament global que està endarrerint l’arribada de la pròxima glaciació serà enorme.  


Catedràtic de Recursos Energètics.
Facultat de Geologia (UB).

0 Comentaris
cargando