Neymar ens converteix en banyuts

En qualsevol moment ens ho diran. Tot el que va transcendint ens va preparant per a la notícia. En aquest moment ja som uns banyuts que ens resistim a mirar-nos al mirall perquè preferim intuir-ho, mig saber-ho, que veure clarament les astes vikings que ens estan posant. El desenllaç és que o se’n va, simplement, o es queda perquè al final el muntatge d’arquitectura financera no acaba de lligar-se, o perquè el PSG en l’últim moment no aconsegueix lligar alguna de les promeses que ha fet.

¿Arrisco gaire amb el meu pessimisme? Crec que no, i a més em sembla més sa que l’optimisme –ara sabem que irracional i temerari– de Piqué. I si resultés que Neymar continua amb nosaltres una temporada més la gran alegria compensaria de sobres l’error en el pronòstic. 

Els mercenaris digeribles

Tinc molt clara una cosa: Messi i Neymar es van plantejar seriosament anar-se’n al veure que el tercer any de Luis Enrique no guanyarien res important i al témer que això fos l’indici de l’inici del declivi. Són dos futbolistes que a més de jugar per diners, per molts diners, necessiten per trobar-se bé la gasolina dels títols i la glòria personal i col·lectiva, i el Barça aquest últim curs els ha fallat. Però Messi i Neymar no són iguals. L’argentí a més de ser el millor jugador del món és del Barça i és al Barça, mentre que el brasiler és un mercenari sense colors propis que durant aquests últims tres anys ha passat pel Barça. No, no és el mateix. I encara que ens empassaríem sense dir ni piu el moc, fins i tot seria un problema psicològic que al final Neymar es quedés perquè els mercenaris són més suportables i digeribles quan no han demostrat sense gens d’ambigüitat que ho són, com fa ell ara.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot i així, confesso que preferiria que es quedés. Que encara que fos a títol de príncep captiu continués delectant els nostres ulls i mantingués la ficció que és nostre, encara que la seva ànima no ens pertanyi. Però hi ha antecedents: els paios com Neymar a nosaltres ens duren poc. Recordin dos casos anteriors, el del Ronaldo bo i el de Maradona. Durar de debò, aquí ens han durat els astres que procedeixen del planter, Kubala i Cruyff. En el cas de Neymar hem tingut a més tota la conspiració blanca / rojigualda perquè no estigués còmode a Barcelona, perquè no arrelés, perquè se sentís poc protegit davant l’ofensiva judicial i també l’esportiva arbitral. I així mateix ha jugat en contra el caràcter lleuger del jugador, més nen que home en la majoria dels seus atributs mentals.

Un any desaprofitat

Hi insisteixo, crec que en qualsevol moment ens donaran la mala notícia. No haurà servit per a res que durant aquest inici de la preparació estiuenca els seus companys, començant per Messi, i Valverde, li fessin el gest de complicitat que aquesta temporada podria ser –per una nova posició seva sobre el camp, per un contacte més estret amb les situacions de gol– la de la seva explosió mundial com a crac barcelonista gairebé a la mateixa altura que l’argentí. Amb aquest situat al camp una mica més enrere per enllaçar-hi millor. M’agradaria equivocar-me perquè tota una temporada amb aquest nou plantejament podria ser supertriomfal per a l’equip. Cada vegada està més clar que el Barça ha desaprofitat miserablement l’últim any de Luis Enrique.