Anar al contingut

Un país de porcs

Esther Vivas

El maltractament animal és general en el sector porcí. Els animals deixen de ser éssers vius per convertir-se en mercaderies, amuntegats en espais minúsculs; atipats de pinso i antibiòtics

Vivim en un país de porcs, i ho dic en sentit literal. A Espanya se sacrifiquen cada any 46 milions d’a-quests animals, un per habitant, la xifra més alta de tot Europa. Una carn que es destina la majoria a l’exportació. Els porcs creixen i malviuen aquí, amuntegats en molt poc espai, sobre sòls enreixats i envoltats de purins, mai podran veure la llum del dia. Després els maten, i se’n van. ¿Que deixen rere seu? Molta merda.

Catalunya és el territori més porc. Dels quatre milions de tones de carn produïdes anualment a l’Estat, el 42% surten de les comarques del Segrià, la Noguera, Osona i l’Alt Empordà. Uns animals que deixen cada any als seus veïns més excrements que els de tots els catalans junts, segons un exhaustiu informe de l’organització Food & Water Europe. Els purins són un dels principals problemes de la indústria porcina.

Els aqüífers catalans en pateixen les conseqüències: un 41% estan contaminats per excés de nitrats procedents dels seus orins, cosa que dificulta l’accés a l’aigua potable a un total de 142 municipis, segons informa l’Agència Catalana de l’Aigua. Per proveir correctament les seves poblacions, i que no els falti aigua, la Generalitat ha d’invertir més de sis milions d’euros anuals. Els porcs, i la seva indústria, ens surten molt cars.

El problema sembla no tenir fi. La decisió del Govern del Partit Popular, el 2014, de retirar les ajudes a les plantes de tractament de purins, que transformen els excrements en energia, va empitjorar la situació, i va provocar el tancament de les seves fàbriques, cosa que va fer augmentar el nombre d’abocaments il·legals. El Suprem, dos anys més tard, va anul·lar aquesta ordre ministerial, fet que va permetre la reobertura d’algunes de les plantes. No obstant, segons organitzacions com el Grup de Defensa del Ter, que des de fa anys monitoritza la contaminació de les fonts d’aigua d’Osona, aquestes empreses no acaben amb el problema sinó que permeten augmentar el nombre de granges  i són energèticament insostenibles i ineficaces.

La solució passa per reduir el nombre d’animals. El problema no és el porc sinó el model. Un aspecte en què coincideix el Síndic de Greuges, que davant la gravetat de la situació, a finals del 2016, va prendre cartes en l’assumpte. Les conclusions del seu informe sobre la contaminació provocada pels purins eren clares: el Govern català havia sigut massa permissiu amb el sector i era necessari un control més gran sobre la gestió dels excrements, així com una moratòria en la instal·lació de noves granges.

Però, ¿a qui pertany tant porc? La indústria està en mans d’uns quants que controlen cada tram de la producció, des del pinso fins als escorxadors passant per les granges, cada vegada més grans i amb una xifra superior d’animals, de mil cap amunt. Es tracta d’un model d’integració vertical que dona a unes quantes empreses un control absolut sobre el sector. Les petites granges són relegades a la desaparició, encara que algunes resisteixen i altres aposten per la producció ecològica. La concentració territorial és una altra de les seves característiques, fet que genera un problema mediambiental dramàtic en determinades zones. A Catalunya, les empreses se situen al llarg de les comarques que recorre l’Eix Transversal, una autovia al servei de la indústria porcina.

El maltractament animal és el seu modus operandi. Els porcs deixen de ser éssers vius per convertir-se en mercaderies, amuntegats en espais minúsculs; atipats de pinso i antibiòtics, que se’ls subministren de manera preventiva per sobreviure en condicions d’amuntegament insalubres; finalment són atordits amb CO2, degollats i trossejats. Un mètode que té els seus orígens en els escorxadors de Chicago del segle XX, quan la producció en línia permetia en tan sols 15 minuts matar i trossejar un animal. Un sistema tan eficient que Henry Ford l’adoptaria per a la fabricació de cotxes. Per al capital, no hi ha diferència entre un cotxe i un ésser amb vida.

Els seus treballadors, com denuncien els sindicats, tampoc són tractats com es mereixen, i la precarietat és la moneda de canvi. «Valen més els porcs que van penjats que tots nosaltres», deia un sindicalista d’ESFOSA, el principal escorxador d’Osona. Les protestes dels seus treballadors aquests últims mesos apunten en aquesta direcció: baixos salaris, falses cooperatives que contracten persones immigrants aprofitant-se de la seva situació de vulnerabilitat, persecució sindical. ¿Qui són els porcs?, toca preguntar-se. La resposta està a les seves mans. 

0 Comentaris