L'accés a la universitat pública

Recentment he participat en la conferència general de la Red Talloires, una xarxa internacional d'universitats dedicada a enfortir el paper cívic i la responsabilitat social de les institucions d'educació superior. Punt culminant de la conferència ha sigut l'adopció de la declaració de Veracruz, en la part concreta de la qual s'estableix que les universitats tenen la missió de promoure: 1) l'educació com un dret humà universal per ajudar a abordar els reptes globals i de cada una de les societats del planeta, 2) comunitats i societats sostenibles amb oportunitats de lideratge per al desenvolupament, la distribució equitativa de recursos i la col·laboració amb organitzacions comunitàries, agències governamentals, empreses privades i entitats sense ànim de lucre, 3) l'accés al coneixement i la tecnologia per crear comunitats i societats pròsperes i, 4) contribuir a l'enfortiment de la cultura, l'estabilitat social i l'harmonia, la inclusió social i la col·laboració cap al bé comú. Uns elements de la missió universitària que, en la mateixa declaració, es fan derivar de tres drets particulars i de les seves responsabilitats associades:

El dret a l'educació: la responsabilitat de ser socialment inclusiva i promoure una educació de qualitat per a tots.

El dret a les oportunitats de lideratge i la mobilitat econòmica: la responsabilitat de crear comunitats i societats pròsperes; i

El dret a un mitjà de vida: la responsabilitat de preparar les persones per a l'ocupació i l'emprenedoria, i contribuir al desenvolupament econòmic.

No és la meva intenció reproduir aquí la declaració, sinó fer-la servir com a punt de partida per a una reflexió sobre el que, per a mi, hauria de ser avui dia una preocupació principal de governs i universitats, i que afecta aquests tres drets: l'accés en condicions d'igualtat, basat només en capacitats i mèrits. En aquest sentit, la declaració de Veracruz em sembla tímida, massa respectuosa amb l'estat de les coses.

DIFERÈNCIES SOCIALS

L'ensenyament superior (i l'activitat de generació de coneixement en tots els àmbits) és, avui dia, un component central en l'estratègia de desenvolupament de les societats. Això és el que ens diu qualsevol aproximació al desenvolupament basada en la competitivitat de les societats. No ens diu res sobre la sostenibilitat d'aquest desenvolupament en general ni, en particular, del possible increment de diferències socials a què pugui conduir que, si es dona, ho faria insostenible per injust.

La formació universitària en condicions d'igualtat d'accés és l'element de política social que més contribueix a l'ascens social i, per tant, que millor contribueix a mantenir les diferències socials en paràmetres sostenibles. Naturalment, les primeres barreres a l'accés equitatiu són de tipus econòmic, però n'hi ha també de més subtils de tipus social i cultural, com mostra el recent estudi de Via Universitària elaborat per la Red Vives: els estudiants d'extracció social més baixa que arriben a la universitat tendeixen a escollir formacions més operacionals, amb accés més directe al mercat de treball però amb menys projecció professional futura, a més de no poder disfrutar en la màxima extensió de tots els serveis i possibilitats formatives addicionals que ofereix la universitat (activitats culturals i esportives, formació en idiomes i multicultural, mobilitat internacional…). En definitiva, el nostre sistema d'accés és bastant equitatiu, propi de societat europea desenvolupada, ¡però no ho és prou!

PREUS I BEQUES

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les universitats no poden estar contribuint a mantenir, o fins i tot a incrementar, diferències socials. I la clau per no fer-ho és una bona i completa política d'accés en condicions d'igualtat que tingui en compte totes les fonts de desigualtat identificades. Els principals responsables de dissenyar-les i executar-les són parlaments i governs, i els seus principals instruments de treball són les universitats públiques, les polítiques de preus públics, de beques i, si procedeix, de salaris. Les universitats, per la seva part, han de ser ben conscients de les necessitats i la realitat de la societat que les justifica, les finança majoritàriament i en la qual estan inserides, i dissenyar la seva acció formativa i l'extensió i oferta dels seus serveis a aquesta realitat.

Per més que tothom ha de poder tenir opcions d'accedir a la universitat, la dimensió del sistema públic s'ha de correspondre amb objectius globals de formació superior (com a referència, la UE s'ha fixat l'objectiu del 40% de la població entre 30 i 34 anys). Per tant, és necessari que hi hagi, i és bo que existeixi, un sistema competitiu de selecció en l'accés a la universitat, que només s'hauria de dilucidar en termes de capacitats i mèrits. I es faria molt mal servei a la societat si aquest, així com l'accés a tots els serveis universitaris, necessaris, fos més senzill per als que tenen determinats recursos de classe i econòmics. Per això, és sempre necessari vigilar que els recursos públics destinats a l'educació superior contribueixin a millorar l'equitat en l'accés i, en sentit contrari, que mai siguin utilitzats per contribuir a crear o a mantenir privilegis de classe social.