"¿Per què a les escoles els fan tocar l'himne del Barça amb la flauta?"

Hi ha qui al soterrani hi té un taller de bricolatge, un gimnàs o l’habitació del pànic. Gabriel Martínez (Barcelona, 1962), mecànic del Carmel, hi té un museu secret de l’RCD Espanyol. En 20 metres quadrats, s’hi apinyen més de mil peces –fotos, samarretes, clauers, cromos, banderins– que va començar a col·leccionar el 2000, l’any en què el seu equip de l’ànima va guanyar la Copa del Rei a Mestalla contra l’Atlètic de Madrid.

 

–¿La seva última adquisició?

–Una col·lecció completa de 15 cromos de la dècada dels 50. La vaig anar a buscar a Collblanc dijous.

–Hi ha molta inversió aquí, ¿oi?

–Ningú sap què gasto en això. Ni la família. Però fa 17 anys que col·lecciono i no me’n canso. Per exemple, està a la venda una samarreta de Marañón [1974-1983] per 800 euros; un llibre del 1924 amb un preu de sortida de 600, i una foto d’un jugador de l’època en què l’equip es deia Club X [1906-1909], per 300. Jo no puc gastar aquestes quantitats. 

–Doncs digui’m quin és el seu tresor.

–Potser l’entrada de la primera Copa que va guanyar l’Espanyol, el 1929, al camp de València, contra el Reial Madrid.

–¿I tot això ho ensenya?

–A qui m’ho demani i tingui temps per ensenyar-l’hi. Han vingut polítics del districte i un dia va passar Raúl Longhi, un argentí que va defensar els colors als anys 70. Però això no és el més important.

–¿Què és el més important?

–Cada dia, quan surto del taller, després de treballar moltes hores, passo per aquí a carregar piles. Aquest espai em neteja el cervell.

  

–¡Això és addicció periquita!

–Tret que el meu fill, que juga a la Lliga EBA de bàsquet, tingui un partit, no fallo mai a Cornellà. El primer record que tinc és anar amb els meus pares al camp el 1972. Vam guanyar 3-0, teníem un Renault 4 blanc i li vam pintar una franja blava. I als 10 anys ja anava amb els amics del Carmel a Sarrià caminant.

–Fills del Carmel militant en un club que als 70 era més aviat ¿burgès?

–¡Estic una mica fart dels tòpics! Que si el club és fundat per militars, que si som franquistes, que si no som catalans. S’ha de conèixer la seva història i els seus valors.

–¿Els coneixerà Mr. Chen?

–En l’última gala del Perico de l’Any, se’l veia a gust. L’home nota la il·lusió. Ha agafat les regnes d’un club en bancarrota i hi deu haver vist negoci. Hem de confiar en ell.

–Faci la carta als Reis.

–Jo comparteixo un eslògan que va idear el 1975 el llavors president Manuel Meler: L’Espanyol, un club català de futbol. Som catalans, això és evident, però s’ha de notar més. 

–¿I perdre menys?

–A tothom li agrada guanyar títols, però tenim l’orgull de ser diferents, d’anar contracorrent, de no ser part d’una majoria xaienca. Estem acostumats que es fiquin amb nos­altres la premsa, la televisió, els amics de l’escola. Perquè es podria parlar de bullying periquito, ¿eh?

–¿Bullying periquito?

–¿És normal que a les escoles els facin tocar l’himne del Barça amb la flauta?

–No l’hi sabria dir.

–Si no fóssim com som, si no tinguéssim el mecanisme d’autodefensa que tenim, avui seríem com l’Europa o el Sant Andreu. Aguantem perquè som persistents, fidels i en tenim un parell.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

–No cal que li pregunti si algun dia es vendrà aquesta col·lecció del soterrani.

–Als meus fills només els he demanat que no acabi als Encants.