Els ossos de Franco

Cada vegada que parlen de desenterrar el cadàver de Franco, un calfred elèctric em recorre el cos des de la punta dels peus fins a l’arrel dels cabells, no fos cas que, amb el tocament dels ossos, revivís l’esperit del finat més enllà dels llastos, omissions i el costum de mirar xiulant cap a un altre costat que s’arrossega des de la Transició. Posats a fantasiejar, em decantaria per exhumar les restes de tots els altres, inclosos els 22.000 ajusticiats que van ser traslladats al Valle de los Caídos sense el consentiment dels seus familiars, i hi deixaria només el botxí, sota la llosa de granit de 1.500 quilos. Un únic esquelet en la gelor d’un mausoleu horrible, abandonat per sempre més a la intempèrie, el vent i la malesa que creix a la vall de Cuelgamuros. I ni un duro de subvenció.

Mala peça al teler té aquest assumpte. Encara que la iniciativa votada al Congrés pretén «resignificar» l’espai per convertir-lo en un santuari de la memòria històrica, lliure de l’herència franquista i nacional catòlica, dubto que aquest exorcisme es pogués exercir en un lloc tan carregat d’oprobi. Un sepulcre blanquejat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En qualsevol cas, al tractar-se d’una proposició no de llei el Govern farà el que li vingui de gust –o sigui, res– i aquí santes pasqües. Com que el que triomfa ara és la política gestual, més aviat sembla que un PSOE en hores baixes ha volgut passar-se una capa de vernís esquerrà per marcar distàncies amb el Partit Popular. D’una altra manera, no s’entén per què els socialistes van tombar el 2010 una moció perquè l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero revisés les sentències polítiques dictades durant el franquisme.

M’agradaria viure en un país on es respectés la memòria històrica de veritat, on desenterrar els morts de les cunetes fos una obligació ètica col·lectiva. Un lloc on tampoc ningú utilitzés espúriament la demagògia dient que aquí no s’han obert les fosses comunes perquè demostrarien que «va ser gent d’Espanya la que va defensar Catalunya». Que trist, que lleig que encara estiguem així.