Populisme, extremisme i euroescepticisme

El politòleg neerlandès Cas Mudde resumia al seu perfil de Twitter el nou interès pel populisme dient que en el trànsit del 2016 al 2017 ha passat de ser un analista de l'extremisme polític a treballar sobre política 'mainstream'. No obstant, el tema pel qual Cas Mudde ha tingut més reconeixement té a veure amb els partits d'extrema dreta i l'euroescepticisme a Europa, i no sembla precís dir que aquest moviment estigui experimentant el mateix auge a tot Europa. Més aviat val la pena diferenciar les manifestacions del populisme entre el sud i el centre i nord d'Europa.

Definicions de populisme

La definició del populisme com una forma de fer política oposant elits i poble, rebutjant les transaccions amb altres partits i apel·lant a la voluntat del poble més enllà de les regles del joc de la democràcia, és ben coneguda. No obstant, descriure el populisme com una patologia de la democràcia és qüestionable en la mesura que en el relat democràtic el concepte de representació atorga als líders polítics la capacitat d’actuar en nom del poble sobirà com a representant dels seus interessos o aspiracions.

Margaret Canovan concep el populisme com una manifestació de la faceta redemptora –per oposició a la pragmàtica– de la democràcia. Per tant, es pot concebre l’auge de forces populistes com símptoma d’una oscil·lació de l’organització de la democràcia entre aquests dos extrems: la retòrica populista sobre la divisió entre elit i poble difícilment funcionaria sense el distanciament dels ciutadans de les polítiques des dels anys 70.

Tampoc existeix consens a l’hora de determinar si el populisme és una característica d’un tipus de partit o si bé és un conjunt d’eines a disposició de qualsevol partit en funció de les seves circumstàncies en el joc entre govern i oposició. Es pot intentar reconciliar els dos enfocaments amb la noció de repertori d’acció col·lectiva de la sociologia política. Com el repertori d’una companyia teatral, els moviments polítics coneixen una sèrie de registres i uns altres no, i a més es posicionen en el cartell en funció d’aquests repertoris clàssics, moderns o avantguardistes. De la mateixa manera, no tots els partits són igualment creïbles en tots els registres en funció de la seva història.

Populismes al surd i el nord d'Europa

Des d’aquesta perspectiva més sensible amb la història és possible emfatitzar les diferències entre les forces que a tot Europa reben el nom comú de populisme. Si bé al sud d’Europa els nous partits populistes emergeixen a partir d’una reorganització del bloc històric de partits a l’esquerra de la socialdemocràcia i nous moviments socials, amb la possible exclusió de l’M5S d’Itàlia d’aquest esquema, el panorama al centre i nord d’Europa presenta algunes diferències. Per una banda, estem veient la radicalització de forces conservadores liderades per discursos que reivindiquen el discurs de la tolerància i la protecció social només per als de casa. En aquesta categoria trobem el PVV neerlandès o l’UKIP anglès. Per l’altra, han experimentat un fort creixement partits d’extrema dreta d’origen feixista que han aconseguit normalitzar la seva imatge, com per exemple l’FPÖ austríac o el Front Nacional francès.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És molt aventurat tractar d’explicar aquestes diferències en els suports a diferents tipus de forces entre el sud i el nord d’Europa, malgrat que sembla lògic interessar-se per considerar les diferències en el pla institucional i europeu. En el  institucional, als països del sud d’Europa les noves forces han trencat un tipus de bipartidisme que s’identifica amb l’esgotament de les alternatives en el context de la crisi de l’euro, mentre que, per contrast, els països del nord i el centre caracteritzats per amplis governs de coalició en els quals és més difícil fer fora els mals governants –un partit castigat pot continuar sent necessari per a una nova coalició– han vist aparèixer partits populistes de dreta o extrema dreta.  

Per una altra part, cap dels nous partits del sud d’Europa –amb l’excepció de l’italià M5S– és contrari a la integració europea, sinó que s’oposen a les polítiques actuals i reclamen una reforma de la governança de l’euro per poder portar a terme el seu projecte nacional. Per oposició, els partits populistes del centre i nord d’Europa comparteixen, malgrat les seves diferències, una matriu nacionalista. Malgrat els problemes de les tipologies, sembla que els partits del sud d’Europa es troben amb matisos entre els nous llibertaris transnacionals (GAL) mentre que els del centre i nord estan entre els autoritaris nacionalistes (TAN).