Rufián, sense tares

Imaginem-nos que un pintor rep l’encàrrec de fer un retrat d’un dèspota monarca deformat o d’un dictador esguerrat. Figurem-nos que, davant la curosa obra de l’artista, el tirà se sentís insultat al veure la seva cara poc agraciada i reaccionés amb ira, exigint represàlies. Això és el que ha passat amb el discurs de Gabriel Rufián de dissabte passatGabriel Rufián , que ha suscitat un crit unànime de l’establishment de l’Estat. Al capdavall és més còmode increpar el pintor que acceptar la pròpia lletjor.

Poc després han sortit, des dels últims espeternecs d’allò que es deia catalanisme, alguns relats ploramiques –tot i que pocs i febles– que retreuen a Rufián una suposada mala educació i falta de decòrum. 

LA MEMÒRIA DEL FRANQUISME 

Però és que el catalanisme de les últimes dècades, desgraciadament, tenia dues grans tares que tallaven les ales a qualsevol afany de claredat. És per això que sovint se circulava per una sinuosa carretera de revolts en lloc de traçar una línia recta cap a un objectiu clar.

Memòria del franquisme

La primera gran màcula era la memòria, encara massa fresca, d’una repressió acarnissada i de la derrota que va suposar el franquisme, que ho va arrasar tot. L’altra és el discurs malintencionat de l’etnicisme subtil i refinat, aprofitant el fet que bona part dels treballadors de Catalunya tenien orígens fora de les seves fronteres, que deia que tota reivindicació en clau catalanista era feta a favor de la burgesia. Es buscava així escampar remordiments de consciència sense cap tipus de fonament, que en alguns casos van calar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Rufián està vacunat contra una cosa i l’altra. Per cronologia, nascut set anys després de la mort del dictador, no entén la democràcia com una entremaliadura que pot generar represàlies. Per origen, ningú el pot fer passar per un burgès que es passa el dia comptant bitllets i ordenant lingots d’or vestit amb frac i barret de copa. 

I si l’antic catalanisme ha anat deixant pas a l’independentisme és perquè cada vegada Catalunya s’assembla més a Gabriel Rufián.