Anar al contingut

OPINIÓ En contra

Una sentència amb excés de 'bonisme'

José María Fuster Fabra

Considerat lector:

M'agradaria per començar que fes un simple exercici mental. Imagini's l'escena dels diputats intentant entrar al Parlament de Catalunya, la d'una diputada a qui li pinten un abric, un altre diputat demanant auxili a l'entrada de la institució, i que el president de la Generalitat no pot arribar per la forma ordinària al mateix Parlament.

Imagini's que qui realitza aquests actes absolutament intolerables són una colla de salvatges que porten esvàstiques o símbols feixistes. Imagini's la indignació que amb raó aquest fet hauria provocat i la contundència de les declaracions amb què s'haurien expressat els diputats.

Els fets van anar així en aquell maig del 2011, però els que els van protagonitzar no eren una colla de salvatges feixistes, sinó grups alternatius amb els quals hi ha una mena de mantell social de bonisme que fa que els seus actes es vegin d'una altra manera.

Per mi resulta perillós que uns mateixos fets es jutgin o es valorin d'una manera o d'una altra en funció de qui els cometi.

La sentència de la Secció Primera de l'Audiència Nacional, relativa a aquests incidents davant el Parlament, ha estat dictada per tres magistrats de considerable experiència i prestigi, però no ho han fet de forma unànime; en la resolució hi ha un vot particular emès per Fernando Grande-Marlaska que fa un raonament com a mínim tan impecable com el redactat de la sentència final.

Podria entrar en consideracions jurídiques en defensa de l'esmentat vot, però em temo que el lector s'hi perdria. L'Audiència Nacional és una impecable institució que ha tingut un paper fonamental en el final del terrorisme etarra. Tots els jutges firmants d'aquesta sentència han tingut un paper rellevant en aquest encomiable triomf, però no és menys cert que també en ocasions l'Audiència Nacional cau en un excés de bonisme a l'hora de valorar determinats fets.

És clar que si hem de ser sincers el testimoni dels diputats tampoc va ajudar en gran mesura els jutges. Tots recordarem a la televisió alguns d'ells gairebé demanant perdó per testificar o traient rellevància als fets.

No obstant, hi va haver algunes declaracions bastant contundents. Un diputat va explicar com li van prendre el maletí que portava i que només al final va poder introduir-se en una furgoneta antiavalots. Un altre va explicar com li van llançar ampolles d'aigua i es va sentir coaccionat perquè no el van deixar entrar al Parlament. Un altre va parlar d'escopinades i com només gràcies a la intervenció dels agents antiavalots va poder accedir a tan alta institució. Tot això sense comptar amb els vídeos que ja han estat reproduïts repetidament en diferents mitjans de comunicació.

L'excés de bonisme és un error que les societats democràtiques poden acabar pagant molt car, perquè més enllà dels que realitzin determinats actes violents, la violència és sempre violència, la realitzi qui la realitzi, i al final amb aquests temes els errors s'acaben pagant cars.

0 Comentaris