Estat del benestar propi

La mateixa nit de l'11 de setembre, coses de l'atzar, vaig ensopegar amb un vell retall d'EL PERIÓDICO del 29 d'octubre del 2002 (!) en què la periodista Núria Navarro entrevistava el sociòleg alemany Ulrich Beck amb un titular realment cridaner: Espanya ja no existeix, és una pura ficció. Mentre llegia aquella entrevista sobre paper premsa, els mitjans digitals i les xarxes virtuals es feien ressò de la gran manifestació de Barcelona l'objectiu explícit de la qual era la secessió d'Espanya-aquest Estat que, segons Beck, «no existeix».

AToRDIt entre la realitat i la ficció, no vaig poder deixar de llegir aquella entrevista 10 anys després de la seva publicació. «La situació actual és comparable a la de finals del segle XIX», afegia Beck, «llavors pensaven que el món estava a punt d'enfonsar-se, però el que es va enfonsar va ser la seva cosmovisió, la idea que tot havia de venir definit per la religió. La democràcia, llavors, era inconcebible. Ara estem en un món en què s'ensorra la idea dels estats nació. Però això canviarà, i cal preparar-se». Beck assegurava que, més enllà dels certificats matrimonials o la sexualitat, «una parella es forma quan dues persones comparteixen una rentadora».

Les suggerents paraules de Beck m'ajuden ara a relacionar el que ha passat a Catalunya amb altres moviments independentistes com el quebequès o l'escocès, amb unes arrels romàntiques que han evolucionat cap a preocupacions econòmiques com les seves carreteres, vies fèrries, televisions, escoles, hospitals i l'eventual separació de les seves rentadores compartides amb canadencs i britànics, respectivament. Més enllà de les reivindicacions lingüístiques, els principals èxits de la revolució tranquil·la van ser la creació d'una potent estructura sociocultural quebequesa, la nacionalització de la producció de l'energia elèctrica i el disseny d'un model educatiu i sanitari públic alternatiu al canadenc.

Ara bé, a més d'arriar la bandera del Canadà de l'Assemblea Nacional del Quebec com va fer fa uns dies el nou Govern del Partit Quebequès (PQ), els seus reptes més urgents per a la viabilitat nacional són la sostenibilitat del sistema públic o la permanent fuga de cervells -a causa de la fiscalitat-- cap al Canadà anglòfon o els EUA després de passar els anys de formació en territori francòfon.

A Escòcia, la idea força de l'independentisme del Partit Nacional Escocès (SNP) és la construcció d'un Estat social que marqui distàncies ideològiques i socioculturals amb les polítiques del Regne Unit. «La gran diferència d'Escòcia respecte dels països nòrdics és la independència», sol declarar el líder de l'SNP, Alex Salmond, que confia en l'èxit electoral del referèndum del 2014, però sobretot en l'augment dels preus del petroli del mar del Nord, per poder construir un Estat escocès més noruec que britànic.

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

Tant en un cas com en l'altre, la independència no és un valor en si mateix, sinó un instrument per dissenyar polítiques públiques que reforcin la solidaritat i la cohesió social. La construcció de l'anomenat Estat del benestar és la pedra angular sobre la qual es basteix el discurs independentista d'aquests dos casos, tan seguits des de Catalunya. La nació, en aquest sentit, és concebuda com a ideal cívic i mite legitimador del projecte socioeconòmic. En canvi, crida l'atenció que, a Catalunya, lideri el discurs independentista una força política que advoca sense embuts per les retallades socials i l'Estat anorèxic com a úniques polítiques públiques. Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Manuel Tresserras parlaven fa anys de la necessitat d'una Esquerra «nacional» més que «nacionalista». Si no ho vaig entendre malament en el seu moment, es tractava de construir una alternativa socialdemòcrata que respongués a les necessitats de la Catalunya social i que actués, alhora, de tallafoc davant l'onada neoliberal que ja s'acostava per ponent.

TAMBÉ algunes veus solitàries de l'entorn d'Iniciativa per Catalunya es van manifestar al seu dia en aquest sentit. Aquest és el discurs que brilla avui per la seva absència, declaracions circumstancials a part. Més enllà del descontentament amb Espanya o el seu fantasma, la relació entre independència i cohesió social no s'hauria de deixar en mans d'una dreta, per molt catalana que sigui, partidària de convertir el país en una SA, com demostra el seu compromís ideològic amb l'escola, la sanitat i els serveis socials privats i el seu pla d'aprimament de la radiotelevisió pública per a lucre i influència de grups privats afins. La reivindicació independentista, en aquest context, ha de ser el programa civil transversal -clau de l'èxit de l'11-S- que empeny el país cap a la lliga dels països nòrdics com aspiraven Salvador Espriu i un jove Jordi Pujol. Aquesta és la cosmovisió que els partits de l'esquerra han de construir si no volen ser superats per l'air du temps. Dic jo, que no pago els meus impostos a Catalunya. Periodista.