«A la Gran Bretanya, les cultures es barregen. Aquí no»

Luke Holmes (Gal·les, 1983) va treure el nas a Catalunya per primera vegada a través de les pàgines d'Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Durant anys va estiuejar amb els seus pares a la Costa Brava i els festivals de música electrònica el van fer comprar molts bitllets d'avió a Barcelona, on viu des de fa dos anys. És professor d'anglès a Vilade-cans, en una escola -Vila d'Arts- en què un idioma s'aprèn com s'aconsegueix fer sonar bé un instrument: deixant-lo sonar molt.

-¿Sona l'anglès a Catalunya?

-Quan véns com a turista, t'entenen i et parlen en anglès, als hotels, a la Sagrada Família... Jo sempre he vingut amb els meus pares de vacances i ells només parlaven anglès.

-Ara, com a veí -de Gràcia- i professor, puntuï de l'1 al 10 el nivell d'anglès dels catalans, al carrer.

-Bé, està millorant...

-No, no sigui tan educat. Aquí tots tenim un veí que té l'anglès com a assignatura pendent.

-A Barcelona, en barris com Gràcia, amb molts estudiants i professionals liberals, seria un 7 o un 8. Als pobles, un 2 o un 1, és que no tenen televisió o cine en anglès. Però a Anglaterra, un 8; el 10 el dono a Noruega. A més a més, Anglaterra, en francès o alemany, obté un zero.

-És clar, l'anglès és la llengua del món. ¿També diuen els anglesos que la del futur serà el xinès?

-Jo crec que això és un tòpic. Encara que el mandarí s'imparteix a les escoles britàniques de més prestigi.

-¿Per què va escollir viure a Ca-talunya?

-Vaig triar Barcelona. Havia vingut al Sónar i al Primavera Sound -m'encanta la música electrònica- i gràcies a aquests festivals, que em semblen els millors del món, vaig disfrutar molt del ritme, l'ambient i el caràcter d'aquí. A més, és una cultura amable.

-¿Però a Anglaterra només es parla de Barcelona, mai de Catalunya?

-Els professors d'universitat parlen de Catalunya. Al carrer es parla de Barcelona, dintre d'Espanya.

-I vostè, ¿on sent que viu?

-Jo visc a Barcelona i treballo a Cata-lunya.

-¿Nota gaires diferències dins i fora de la ciutat de Barcelona?

-Als pobles, no entenc res. Quan me'n vaig al Montseny, sóc un turista una altra vegada, com quan estic amb un grup tancat de catalans.

-Barcelona és més multicultural.

-Sí, però aquí les cultures no es barregen. Hi ha molta gent de diferents parts del món vivint a la ciutat i cada un va amb els seus.

-A les ciutats britàniques també hi ha guetos.

-Sí, hi ha el barri dels africans, o el dels pakistanesos, però entre ells hi ha més relació que aquí. El teu metge és africà i no et sembla estrany, això aquí encara és rar.

-¿Què més li sembla estrany aquí respecte al seu estil de vida anglès?

-Una cosa que tots els meus amics també diuen: que aquí, quan la gent va pel carrer no té en compte el ritme de les altres persones, el sentit de l'espai de cada un. A Anglaterra, l'espai personal és més gran. Potser això als pobles no passa tant i aquest espai es respecta més, però a Barcelona jo ho noto molt, t'envaeixen.

-I aquí, al parlar, tenim una tendència a tocar l'altre, ¿Ho nota?

-Sí, i m'ha sorprès molt al principi. Encara reacciono, sense adonar-me'n, més fredament, com som els anglesos. Però jo vull aprendre a estar còmode amb això, és només un gest cultural.

-Per fer-ho cal barrejar-se. ¿No creu que les parelles mixtes, de dues cultures, són una bona inversió?

-Sí, són una inversió per als fills, que creixen amb idiomes i això els pot facilitar trobar més feines.

-Digui'm una cosa bona i una de dolenta de Barcelona.

-Bé: el transport públic és més barat que a Anglaterra. Dolent: per anar a la piscina, s'ha de pagar més de 6 euros. A Anglaterra, una lliura.

-A la seva foto -emula Mo Farah, or en els 10.000 metres que va dibuixar un cor amb els braços- veig que els Jocs Olímpics l'han marcat.

-Sí, hi vaig estar i mai havia vist un Londres tan obert. Fins i tot a la Tate Gallery tothom et saludava. Per això he volgut fer-me la foto amb el gest de l'atleta, l'esperit olímpic d'unió i amor entre cultures. Significa molt per a mi en aquests moments poder agrair l'amabilitat de Catalunya.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

-¿Què li agradaria aconseguir ara?

-Un grup per tocar la bateria.