Gent corrent

«Vaig dir que 'no' al matrimoni, als fills i al 'marujeo'»

Àvia sobre dues rodes. Amb 20 anys va trobar la llibertat al París revolucionari i amb 70, en la bici.

4
Es llegeix en minuts
«Vaig dir que no al matrimoni, als fills i al marujeo»_MEDIA_3

«Vaig dir que no al matrimoni, als fills i al marujeo»_MEDIA_3 / JOAN PUIG

Als seus 70 anys, era l'alumna de més edat en el seu curs de la Biciescola del Bicicleta Club de Catalunya. Darrere d'aquesta dada estadística s'oculta una extraordinària història de recerca de la llibertat.

-¿Per què li va agafar per la bici a aquestes altures de la vida?

-Tenia la frustració de la bici des de la infància i no volia morir-me sense provar-ho. Quan per fi em vaig veure pedalejant vaig sentir el mateix que als 5 anys, quan em vaig adonar que podia llegir. Aprendre és com trencar una cadena, és una sensació que no creia que pogués tornar a experimentar als 70 anys.

-¿Què sent quan va en bici?

-Aquests cursos de bici per a adults els anomenen Moviment Enlaira't i és exactament això. És com volar, com fondre't amb el paisatge. Aquesta sensació de llibertat i haver aconseguit una cosa de què no em creia capaç m'han enganxat a la bici.

-¿Després dels 70 anys continua buscant la llibertat?

-Jo sempre he perseguit la llibertat, el que no et lliga. No he sigut obedient, he fet el que he volgut i no he deixat que em posessin cadenes.

-¿A quines cadenes es refereix?

-En la meva època el que més t'esclavitzava com a dona era muntar una família i, per això, vaig dir quenoal matrimoni, als fills i almarujeo.

-¿Quan es va adonar que no volia aquesta vida per a vostè?

-Als 7 anys. Era la petita de tres germanes i, encara que érem una família republicana i avançada, la nostra educació era molt victoriana. Un dia va arribar de visita una parenta de l'Argentina, Nuria Seras, filla del fundador del Casal Català de Buenos aires. Viatjava sola i parlava de política i ella em va descobrir que ser dona no era només casar-se, parir i quedar-se a casa fent el dinar.

-Un descobriment precoç en una Espanya fosca i endarrerida.

-Quan vaig complir 17 anys el meu millor amic em va regalarEl segon sexe, de Simone de Beauvoir, un llibre prohibit que es va convertir en la meva Bíblia i que em va salvar en més d'un sentit.

-¿Més enllà de l'intel·lectual?

-És només una anècdota. Un dia vam sortir a passejar amb una amiga a la nit. A finals dels anys 50 estava mal vist que les dones sortissin soles a aquelles hores i un tio va començar a ficar-se amb nosaltres. Com que no portava res més, vaig començar a pegar-li al cap amb el llibre. La tapa va quedar destrossada.

-La Beauvoir n'estaria orgullosa.

-Jo era molt inquieta, volia estudiar i a Barcelona estava tot mort, així que als 23 anys me'n vaig anar a París a estudiar Psicologia.

-¿Va trobar a París les respostes a les seves inquietuds?

-Allà em vaig sentir com peix a l'aigua. Vivia al barri llatí i al cap de poc temps d'arribar-hi va esclatar el Maig del 68. Estàvem convençuts que canviaríem el món. Tenia una parella de Costa d'Ivori i quan veníem a Barcelona a visitar els meus pares m'insultaven pel carrer, em deien puta per anar amb un negre.

-Als anys 70, entre París i Espanya hi havia un abisme.

-Vaig tenir l'oportunitat d'estudiar a la universitat experimental de Vincennes que va sortir del Maig del 68 i allà hi havia un moviment feminista superradical que volia destruir el patriarcat, acabar amb les jerarquies i els rols tradicionals de dones i homes. Vaig entrar en contacte amb el Grup de Lesbianes Feministes i durant 10 anys vaig tenir una parella que era dona. Allò va ser més difícil d'acceptar pel meu entorn que sortir amb un home negre.

-¿Què li queda del Maig del 68?

-Molta tristesa, decepció, una gran sensació de fracàs pel món que deixarem als més joves. És cert que es van aconseguir progressos com ara l'avortament i la contracepció, però no es va poder canviar la societat i el poder va tornar a recuperar gairebé tot el terreny que havia perdut. Va ser un dels motius que em van portar a fugir de la ciutat de París i instal·lar-me en un poblet aïllat del Pirineu francès, on vaig viure fins fa pocs anys, quan vaig tornar a Barcelona per cuidar la meva mare. Feia molts anys que no parlava de l'episodi del Maig del 68. Tenia aquesta història molt enterrada fins que vostè va venir a preguntar-me sobre el curs per aprendre a anar en bicicleta.

Notícies relacionades

-És veritat. M'havia oblidat del tema de la bicicleta. ¿Hi ha alguna altra cosa que tingui ganes de fer?

-Sempre tinc pressa per fer coses i ara que estic en l'últim tram de la vida, encara més. Ara em toca aprendre a anar en caiac, que és la bicicleta del mar.