El vici anglès

L’hàbit morbós de corregir els adolescents mitjançant la flagel·lació, infligida allà on l’esquena canvia de nom, a l’Anglaterra victoriana va ser denominat encertadament, i per part dels francesos, el vici anglès. I expliquen els psicòlegs que en aquesta pràctica hi ha l’origen de la freqüent inclinació sadomasoquista que senten els súbdits de sa graciosa majestat britànica. Però ara, a la llum de l’escàndol d’àmplia i generalitzada corrupció descoberta en tots els sectors ideològics de la Cambra dels Comuns, semblaria que, amb el canvi dels temps, el vici anglès hauria de ser més aviat la voracitat defraudatòria, l’avarícia rampant i la lenitat fiscal dels representants del poble corrent.

Com PROU se sap perquè la premsa d’arreu del món n’ha fet una escandalitzada difusió, un gran nombre de diputats de totes les fílies i tendències s’han aprofitat d’un sistema molt lax que permet als parlamentaris disposar de 25.000 lliures addicionals al seu salari per mantenir una segona residència, atès que tots ells necessiten passar una part del seu temps a Londres i una altra a la seva circumscripció electoral (els diputats londinencs tenen dret a rebre la meitat d’aquesta quantitat). Doncs bé: els justificants de despesa d’aquesta subvenció finalista han demostrat que aquests diners eren invertits en les més variades i indecoroses necessitats: neteja de la piscina, despeses de jardineria, minutes del veterinari dels cavalls i dels animals de companyia, mobles de disseny cars, reparacions a la pista de tennis…I de vegades, la residència secundària anava canviant per maximitzar els ingressos, o es cobrava per una hipoteca ja saldada, o bé es declarava la mateixa despesa diverses vegades. No es tracta de corrupció en el sentit criminal perquè no hi ha hagut venalitat, però sí de corrupció ètica, de conducta clarament immoral. La irritació de l’opinió pública britànica, que es reflecteix en els seus inflamats mitjans de comunicació, és ben comprensible, i fins i tot a la Reina ha manifestat la seva preocupació per l’escàndol al primer ministre, tement, potser, que aquestes conductes generin una profunda desafecció social cap al sistema democràtic.

malgratque és probable que aquesta propensió avariciosa estigui vinculada a l’ètica protestant i a l’esperit del capitalisme (recordem l’obra clau de Max Weber), cosa que faria que la nostra política estigui potser més impregnada d’idealisme que aquella, el que ha passat al Regne Unit, seu de la democràcia moderna més antiga de la Terra, té un corol·lari obvi: quan hi ha una porteta oberta a la corrupció, molts decideixen colar-s’hi. De tot això es desprèn que la lluita contra la corrupció, que és una obligació de l’establishment polític cap al cos social que sosté l’Estat amb els seus impostos, no es pot confiar només a la promulgació de pautes de conducta ni de bon tros a una benèvola presumpció prèvia d’innocència de tota la classe política: s’ha de basar en rígids i estrictes controls que garanteixin la impossibilitat de cometre qualsevol transgressió.

El vell axioma de lord Acton, «el poder corromp», descriu amb bastanta equanimitat la naturalesa humana. I ben a la vista està el fonament de tal diagnòstic cruel. De forma que encara que aquí molts tinguem la convicció que la immensa majoria dels polítics són honrats, la societat té dret que s’estableixin uns controls inflexibles i estrictes que atorguin una total transparència als ingressos i al patrimoni dels nostres servidors i representants, i que facin gairebé impossible la seva venalitat.

Naturalment, aquestes precaucions no servirien de gaire si els principals actors polítics no exhibissin una estricta inflexibilitat moral contra la corrupció. Qui resulti raonablement sospitós d’haver transgredit les normes en benefici propi ha de ser cautelarment suspès per evitar el risc que la societat quedi en mans d’una colla de desaprensius. I qui hagi estat condemnat en ferm, ha de ser apartat d’una manera radical i absoluta de qualsevol mena de responsabilitat pública. Si bé és cert que la presumpció d’innocència resumeix un inalienable dret fonamental, també és inqüestionable que aquest dret s’ha d’equilibrar amb el que té la ciutadania a poder confiar en l’escrupolosa integritat dels seus governants.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Al nostre país hem assistit a espectacles lamentables, com el dels aplaudiments de la multitud a alguna autoritat municipal detinguda per la Guàrdia Civil per haver comès greus infraccions urbanístiques, o el de personatges dubtosos que s’han enriquit il·lícitament i que han aconseguit mantenir el seu ascendent en les seves organitzacions, o el de corrupteles detestables que han estat discretament ocultades sota una cortina de fum per gratitud o per qualsevol altra causa. Fa falta, en fi, una reacció moralitzant i irada que acabi d’una vegada amb aquests comportaments impropis, que arruïnen la consciència fiscal i indignen el ciutadà honrat. Perquè, com va escriure amb tota la raó Montesquieu, «no són només els crims els que destrueixen la virtut, sinó també les negligències, les faltes, una certa tebior en l’amor de la pàtria, els exemples perillosos, les llavors de corrupció; allò que no vulnera les lleis però que les eludeix; allò que no les destrueix però les debilita».

* Periodista.