L'ENTREVISTA
Seán Ó hÉigeartaigh: «La desigualtat està en el cor del canvi climàtic»
.
zentauroepp40875732 barcelona 09 11 2017 entrevista a se n h igeartaigh masper171117125951 /
Des de fa un o dos segles, el perill més gran per a l’ésser humà no són els volcans ni els terratrèmols ni un pedrot gegant caigut del cel, sinó l’ésser humà mateix. Seán Ó hÉigeartaigh és un dels experts mundials en riscos existencials, o sigui, aquells capaços d’aniquilar la humanitat.
Vostè cita sovint Stanislav Petrov. ¿Qui era?
Un home semidesconegut que va salvar la humanitat. El 26 de setembre de 1983, mentre treballava en un búnquer a prop de Moscou, va rebre el senyal de l’arribada de cinc míssils nuclears nord-americans i va decidir no respondre-hi. Petrov va pensar que no tenia sentit que comencessin una guerra nuclear amb tan sols cinc míssils. En efecte, era un error, provocat pel reflex del sol als sensors. El 1995, una cosa semblant la va desencadenar un coet meteorològic noruec. Altres vegades n’hi va haver prou amb una bandada d’ocells. En tots aquests casos, ens enfrontem a un risc existencial.
¿Què entén per riscos existencials?
Els riscos més grans per a la humanitat. Esdeveniments poc probables que, no obstant, tenen conseqüències devastadores. Ocupar-se’n és com tenir una asegurança: no tens una asegurança perquè esperes que la teva casa es cremarà de veritat, però és savi tenir-ne una. La novetat és que en l’últim segle, per primera vegada, la supervivència del planeta depèn essencialment d’una espècie: la humana.
¿L’extinció és una possibilitat real per a la humanitat?
Que els dinosaures s’extingissin és una prova que això és possible. Hi ha riscos que desconeixem, però és estúpid ignorar els que coneixem, com el canvi climàtic. És difícil dir què seria capaç d’eliminar la humanitat. No obstant, hi ha situacions, com un creixement de les temperatures de 6 graus que, sense extingir-nos, podrien portar la civilització fins a un estat primitiu.
¿És optimista o pessimista sobre aquest aspecte?
Tendeixo a ser optimista. Però depèn del moment. Després de l’acord de París contra el canvi climàtic era optimista. Que Trump se’n desmarqués em va empènyer al pessimisme. Quan vaig llegir dades sobre la reducció de preus de les plaques solars vaig recuperar l’optimisme. No som gaire bons a anticipar els problemes, però hi ha casos en què ho hem aconseguit. Per exemple, avui el món podria estar ple d’armes biològiques, això no obstant la convenció sobre aquest tema ha contribuït a evitar-ho.
¿Quins són els principals riscos naturals?
Els asteroides, per exemple. El del cràter de Chicxulub, a Mèxic, va eliminar el 75% de les espècies fa 66 milions d’anys. O els volcans: l’erupció del Tambora, a l’illa de Sumbawa (Indonèsia), va produir el 1816 l’anomenat any sense estiu. O les extincions: les del permià-triàsic van eliminar entre el 90% i el 95% de les espècies.
¿I els riscos causats per humans?
L’esgotament de recursos ja consumim per any el 50% més del que el planeta pot regenerar,
el canvi climàtic, la reducció de la biodiversitat. I també hi ha riscos tecnològics com les armes nuclears, les pandèmies produïdes per virus modificats amb biologia sintètica, o la pèrdua del control de la intel·ligència artificial.
¿A partir de quin moment els riscos causats pels humans superen el perill de les catàstrofes naturals?
Una data podria ser la revolució industrial. De sobte, comencem a cremar combustible fòssil i a canviar el nostre clima, a més de disparar el creixement demogràfic. Una altra data possible és el test atòmic Trinity. Abans d’aquesta prova no existia una bomba capaç d’arrasar la meitat del planeta. A partir d’aquesta, ens convertim en l’entitat més poderosa del planeta. L’avantatge dels riscos causats per humans és que també es poden solucionar per mitjà d’accions humanes.
¿Amb quin marge de seguretat podem aventurar prediccions sobre el nostre futur?
En certs casos, com els asteroides, un pot calcular probabilitats, mirant el registre fòssil o el nombre de cràters en altres planetes. En altres casos, és més difícil de preveure. Per això hi ha un espectre d’escenaris tan ampli pel que fa als efectes del canvi climàtic. En el cas de la intel·ligència artificial, és gairebé impossible fer previsions, dependrà de com evolucioni la tecnologia. No obstant, es poden identificar vulnerabilitats i connexions i treballar-hi.
¿Es tracta de tenir sota control la llista de riscos?
En realitat, no hi ha riscos aïllats, sinó que estan interconnectats. Nacions Unides, per exemple, parla de la connexió menjar-aigua-energia. Molta energia i aigua del món van a l’agricultura, així que no es pot abordar un aspecte sense tractar els altres dos. El canvi climàtic a l’Índia podria produir sequeres, que generarien migracions, que al seu torn causarien problemes geopolítics. Un altre exemple: si demà hi hagués una epidèmia que matés el 5% dels barcelonins, el 95% seguiria viu, però les conseqüències anirien més enllà. Els hospitals estarien col·lapsats, potser no arribaria menjar a la ciutat i la gent reaccionaria. Encara que el risc sigui només del 5%, els efectes en cascada van més enllà.
¿Què opina del transhumanisme, doctrina segons la qual ens acostem a un punt crític després del qual la tecnologia aconseguirà la immortalitat o els cervells artificials?
Hi ha molt optimisme entre els transhumanistes, però estem molt lluny de coses com aturar l’envelliment. Arribarà el moment en què sabrem com fer-ho, però ens hem d’assegurar de no destruir abans el planeta. Hi ha assumptes més urgents, com el clima i la població. No obstant, és important que hi hagi gent que vagi imaginant escenaris futurs. Encara que els endevinessin només en un 30% dels casos, seria de gran valor.
¿Quina és l’estratègia per abordar els riscos a què ens enfrontem?
En primer lloc, hem d’entendre el que és científicament possible. Potser ens estem preocupant dels nanorobots, mentre que el que és realment possible són els nanomaterials. En segon lloc, quan el coneixement es transforma en tecnologia, serveix per crear eines que canvien el món. I aquestes eines han de donar solucions als problemes de la gent.
¿N’hi ha prou de proporcionar al públic informació objectiva?
És un assumpte complicat. Els científics haurien de presentar dades objectives i no manipular les persones. No obstant, en qüestions importants, la informació imparcial no és suficient. La ciència hauria de ser imparcial, però hi ha altres actors, com les organitzacions no governamentals, que juguen un paper important a fer campanyes.
¿Les solucions als grans reptes vindran de la tecnologia o del compromís social?
En el cas del canvi climàtic, és impensable prendre la decisió de deixar de consumir energia. Es necessiten avenços tecnològics perquè l’energia sigui renovable. No obstant, per encarar els efectes més catastròfics ens hem de plantejar com vivim, viatgem i mengem.
Decreixement, sostenibilitat o adaptació. ¿Què prefereix?
Hi ha gent que diu que hauríem de reduir la població a 2.000 milions de persones. Jo crec que hi ha maneres perquè la Terra en sustenti fins a 7.000. El creixement constant trobarà les seves limitacions. No podem treure més recursos dels que el planeta pot reposar. Hi ha marge perquè el PIB creixi, amb l’ajuda de la tecnologia. Però si el creixement depèn només de l’explotació, tenim un problema. Hem d’aprendre a reciclar, per exemple.
¿Què opina del principi de precaució?
Pot evitar els riscos però també impedir els beneficis. No és raonable utilitzar-lo a cegues, però sí certa precaució. Per exemple, modificar virus pot crear supervirus que s’escapin del laboratori. Però també sabem que certes modificacions es poden produir en la naturalesa i si no les hem estudiat, no hi estarem preparats.
¿Quin paper juguen els consellers científics dels presidents, que existeixen al Regne Unit i no a Espanya?
Al Regne Unit ha sigut molt útil. És molt important que hi hagi un canal de comunicació entre polítics i científics. Per un costat, és difícil dissenyar polítiques i regles sense coneixement de la tecnologia, que a més es mou cada vegada més ràpid. Per l’altre costat, és important que els científics entenguin les limitacions i condicionants de l’acció política.
¿Està preparada la nostra estructura política per als grans riscos?
Es necessita més cooperació internacional. Nacions Unides ha jugat un gran paper en el control de les armes químiques i biològiques. L’acord de París ha aconseguit que molts països actuïn contra el seu interès en pro de les generacions futures. Els grans riscos són globals: aquesta és una gran diferència respecte de fa un segle. Els països individuals poden fer coses, però la solució requereix consensos globals. Les malalties, la tecnologia, el canvi climàtic ignoren l’existència dels països i travessen les fronteres.
Notícies relacionades¿Això també vol dir més justícia global?
Sí. Està provat que més educació i participació de les dones redueix el creixement de la població. I que disminuir la mortalitat infantil, després d’un petit repunt inicial, acaba reduint el creixement de la població. La desigualtat està en el cor del canvi climàtic. Els països rics causen els problemes, no en pateixen les conseqüències i n’obtenen els beneficis. Un món més equilibrat ajudaria a prendre decisions.
