Anar al contingut
zentauroepp40968815 josep pla171117192023

TEXTOS INÈDITS DE JOSEP PLA/ PREPUBLICACIÓ

"El català de vegades és un conformista i d'altres un arrauxat"

'Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses' (Destino) reuneix materials inèdits o censurats, que havien de formar part d'un volum de les 'Obres completes'

"(…) Haurem de veure quines foren les causes del nostre drama cultural –de la nostra decadència literària, espiritual i sensible– coincident amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella. Aquesta decadència ha estat sotsratllada moltes vegades, però les causes reals ens són desconegudes pel moment. Com que la unitat es produí no solament en el terreny polític sinó [també] en el terreny religiós, a través de la projecció de les formes del catolicisme castellà sobre el nostre país, es produí un sobrepès de catolicisme sobre la nostra vida social. Aquest fou un factor de decadència, perquè els pobles d’esperit comercial s’ofeguen si la pressió del dogmatisme catòlic és excessiva.

El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del subconscient català –origen de tot el drama cultural del país– perquè el poble que no logra mantenir les manifestacions del seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d’una manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba en l’ambient castellà i andalús desplaçat i absolutament foraster. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a què al·ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent. 

Com que el sentiment d’inferioritat és dolorós, desagradable i angoixant, el català ha fet, col·lectivament i en molts casos, personalment, un gran esforç per superar-lo: ha fet el possible per abandonar, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, però no ha pas reeixit. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’ésser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets. Són les característiques típiques del complex d’inferioritat.

La persistència durant dotzenes i dotzenes d’anys en aquest estat ha creat un ésser d’escassos sentiments públics positius, és a dir, un home sense pàtria, incapaç de fusionar-se ni d’adherir-se, hipercrític, irònic, individualista, frenèticament individualista, negatiu: un home malaltís, ombradís, malfiat, anguilejant, esmunyedís, nerviós, displicent, solitari, trist. La malaltia catalana es troba en el subconscient del país.


***

(...) Geogràficament, Catalunya es troba entre una cultura d’irradiació universal, la cultura francesa, que és la més treballada del continent, i un país, Espanya, que després d’haver donat en la història una certa flamarada, entrà en una llarga decadència. Malgrat aquesta decadència, la diferència de volum demogràfic i el paral·lelisme catòlic ha fet que Catalunya hagi viscut sotmesa a Espanya durant segles. Aquests segles de dominació han estat un llarg esforç per desarrelar el català de la seva autenticitat, de la seva pròpia manera d’ésser. Aquest esforç s’ha produït en el camp polític i en el camp cultural. La conseqüència d’aquest esforç ha estat la creació d’un poble turmentat per un seguit inacabable de contradiccions, compromisos, perplexitats i negacions. No s’ha lograt, però, ni matar la llengua ni soterrar del tot la personalitat del país. Les classes cultivades sempre foren de cultura francesa, entre altres raons per emplenar el buit deixat per la preponderància castellana.

(…) Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l’existència d’una personalitat catalana. Per part del dominador polític, a més d’aquesta inacceptació, s’ha produït l’esforç de desarrelament: s’han imposat prejudicis, desconfiances, mesures vexatòries, obligacions deliberades, per diluir l’autenticitat del país, per matar una personalitat autòctona. Aquesta personalitat ha de tenir una força i una vitalitat impressionant si després de tants segles de mixtificació, de tantes invasions i de tantes guerres, d’un tan llarg esforç assimilatori, encara persisteix.

Aquests tres segles, però, no han pas passat en va i han fet molt de mal a l’ànima i a l’esperit del país. El català d’avui és la conseqüència del pas d’aquests tres segles. El català d’avui té por d’ésser ell mateix. Aquesta por és com un tumor que porta a dins. El català amaga els seus sentiments vertaders, dissimula la seva manera d’ésser, escamoteja la seva autenticitat, tracta de presentar-se diferent de tal com és. La situació del català com a tal li ha donat tants mals de cap que en certs moments ha deixat de pensar en el país. El fet que el català sembli un home que no pensa prové del fet que no vol pensar en el seu país –i, com a conseqüència, no vol pensar en res.

El primer drama del català consisteix en que té por d’ésser ell mateix. Però encara en té un altre de més greu: el català no pot deixar d’ésser el que és. Les tendències obscures de l’inconscient individual i col·lectiu estan per sobre, probablement, de tota voluntat possible. És en el subconscient del país, doncs, que la processó va per dins. En realitat ens trobem davant d’un dualisme irreductible –dolorós, lacerant, malaltís.

Ara bé: davant d’un problema de dualisme irreductible, encara no s’ha inventat res més còmode que fugir. El català és un fugitiu. De vegades fuig de si mateix o a dins de si mateix, fuig devers altres cultures, s’estrangeritza, es destrueix; fuig intel·lectualment i moralment. De vegades sembla un covard i altres vegades un orgullós ombradís. De vegades sembla patir de mania persecutòria i altres de fatxenderia. Alterna l’avidesa amb els sentiments de frustració malaltissa constantment. Tots són aspectes d’una psicologia d’home que fuig, que s’escapoleix. De vegades és pròdig fins a la vilesa i altres gelós com un dement; de vegades és un calet i d’altres un revoltat; de vegades un conformista i d’altres un arrauxat. El català s’evadeix, no s’adhereix mai, no es lliga amb res. Davant la insolubilitat del dualisme, tracta d’arribar a l’hora de la mort amb la quantitat menor de molèsties possibles –i això encara el fa sofrir més. La careta que porta durant tota la vida li produeix un neguit intern febricitant. És un ésser humà que es fa –que em faig– pena.


***

(…) Unamuno acusa els catalans de «vanidad petulante» i d’«avaricia codiciosa», vicis que assegura «brotan de una cualidad –notem que se li ha escapat el mot qualitat– y es la sensualidad» comuna a tots els pobles mediterranis. (…) No és ara el moment d’ocupar-se a esbrinar la justícia d’aquestes observacions. Senyalaré però que en la mesura que són exactes, Unamuno obrava de mala fe en ocultar-nos-en les causes. Si els catalans són així no és perquè sí i Unamuno sabia o estava en obligació de saber-ho. (…) Mai he cregut que Unamuno tingués cap valor –en el sentit que els valors m’interessen. Llevat de l’anormalitat de la seva figura i del seu energumenisme fonamental. Però una de les observacions d’Unamuno em porta a dir alguna cosa més sobre la malaltia nacional (…) La meva opinió és que el català d’avui no té cap característica típica dels catalans de l’època nacional.

El català d’avui ha estat pastat en els anys de decadència (…) El català és la conseqüència d’aquells anys desgraciats i d’aquests anys que duren encara. (…) El català no té pàtria i per tant és un ésser diferent, que no pot comparar-se amb els que en tenen. Perdé la pàtria, féu un gran esforç per tenir-ne una altra sense lograr-ho. El català no té l’inconscient sa, normal i obert. Això explica les seves característiques: de vegades és un fatxenda –la jactància que nota Unamuno. Però sovint és d’una humilitat morbosa, humiliada i ofesa i per això Unamuno diu que «hasta cuando parece que atacan, están a la defensiva». Potser la insuportable vanitat és una conseqüència del sentiment d’humiliació i viceversa –la humiliació crea, com una evasió incontenible, la vanitat. Trobar un català normal és difícil. 

Temes: Llibres

0 Comentaris
cargando