Anar al contingut
nnavarro40613698 barcelona 20 de octubre de 2017 albert branchadell fil lo171027135811

Albert Branchadell: "No hi ha llengua europea amb la vitalitat del català"

El degà de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB valora el paper de la premsa en català en la salut de la llengua.

Núria Navarro

Albert Branchadell, filòleg i degà de la Facultat de Traducció  i Interpretació de la UAB, és un científic de la llengua catalana. Això significa que procura mostrar-la despullada, sense les vestidures ideològiques dels apocalíptics i dels satisfets. I resulta que, malgrat els atropellaments i els abusos del passat i el present i la incertesa del futur, segueix bategant. En part, admet, per la iniciativa inaugurada per EL PERIÓDICO el 1997 de fer-la servir, juntament amb el castellà, com a vehicle de comunicació.

¿De què es queixaria el català si pogués fer-ho?
Es queixaria perquè no el deixen sortir del territori. Quan va a Madrid, li diuen: «Tu aquí no serveixes, torna a casa teva». També es queixaria perquè el maltracten aquí: «Has de venir amb la teva cosina castellana i et farem cas». I fins i tot potser se sent maltractat per usuaris que no tenen prou formació. Del que no es pot queixar és de mala salut, ni d’estar en fase terminal.

Els filòlegs August Rafanell i Albert Rossich pronosticaven la mort del català al llibre 'El futur de la llengua catalana'. 
Venien a dir que la llengua estava millor en els pitjors moments del franquisme que no pas a finals del segle XX. Sostenien que, a causa de la immigració, el català havia vist reduïda la seva base demogràfica i que arribaria un moment en què es deixaria de transmetre entre generacions. 

"El català no té la solidesa demogràfica del francès o l'italià, però, tot i admetre-ho, té la vida molt ben assegurada"

No hi està d’acord.
No. Passa el contrari. Hi ha famílies d’origen castellanoparlant que decideixen adoptar el català com a llengua familiar. En el context de les llengües regionals minoritàries, el català és una llengua extraordinàriament forta. No existeix cap llengua europea que presenti els símptomes de vitalitat que presenta el català. És cert que no té la solidesa demogràfica que tenen el francès o l’italià, però, fins i tot admetent això, té la vida molt ben assegurada.

500.000 articles de Viquipèdia, el compte de Twitter del Barça més consultat és el català... ¿En són la prova?
Tècnicament, el català és una llengua regional minoritària. Si acceptem això, és amb molta diferència la primera en la classificació, per nombre de parlants, estatus polític i difusió en mitjans de comununicació. Però jo considero que és una mica injust posar el català en la mateixa lliga que el basc, el gallec, el bretó o el cors. Molts especialistes proposen ubicar-lo en el paquet de les llengües mitjanes europees, competint a la lliga de l’eslovè, el finlandès, el suec o el danès.

¿En aquesta classificació com queda?
En una posició mitjana. I és possible que el català estigui més bé que el finlandès, perquè a Finlàndia hi ha molts municipis que són bilingües finlandès-suec. La conclusió és que gaudeix del millor estat de salut en 20 anys, i tot indica que es mantindrà o anirà a més.

Portada de l'edició en català d'EL PERIÓDICO del 12 de març del 2004. / El Periódico

¿Quina part de mèrit d’aquesta vitalitat té la premsa en català?
En té. Abans de l’aparició d’EL PERIÓDICO en català, només existien l’Avui i alguns diaris locals. Actualment tenim al quiosc les edicions en català d’EL PERIÓDICO i dels imitadors de 'La Vanguardia', i ha sortit l’'Ara'.

No es talli. Faci un judici sumari a l’edició catalana d’EL PERIÓDICO.
Es pot argumentar que està pensada en castellà i traduïda al català, però les tecnologies i la bona feina dels professionals aconsegueixen que el català del diari sigui molt digne.

"La història ha donat la raó als que apostaven per un català més obert de mires com a llengua als mitjans"

L’equip de Ricard Fité estarà satisfet. ¿Hi ha errors comuns en les edicions en català?
Els errors que veig com a lingüista són perdonables. La història ha donat la raó als que apostaven per un català més obert de mires com a llengua en els mitjans de comunicació. I aquest diari va ser el primer a fer-ho.

¿L’última barbaritat que li ha regirat l’estómac?
Tendeixo a oblidar-les. Suposo que alguna combinació pronominal. Els pronoms són molt traïdors.

¿Cinc anys de procés han afectat la llengua?
El millor del procés és que la llengua ha quedat en un segon terme. No s’ha polititzat. El mateix Oriol Junqueras va publicar en aquest diari un article en què venia a dir: «Tranquils, si som independents el castellà no perdrà el seu estatus».

A part d’això, ¿l’homo fabra veu prometedor el moment polític?
Estem davant un desafiament que no s’havia produït mai, el que no sé valorar són les implicacions que pot tenir per a la llengua.

Aventuri una hipòtesi.
Un canvi de règim polític podria resultar beneficiós. I no em refereixo necessàriament a la independència, puc referir-me a un Estat federal a l’estil belga o canadenc. Però, com que soc escèptic per naturalesa, no tinc grans esperances en el futur immediat. Partim d’una realitat complexa que no canviarem ni tan sols amb la independència.

¿On resideix la complexitat?
En l’estructura social. La llengua majoritària de Catalunya és el castellà.

Que en prengui nota el ministre Méndez de Vigo.
El català predomina en l’àmbit de l’Administració autonòmica i local, i en mitjans de comunicació autonòmics. Però no passa el mateix en els del consum, la justícia i la policia (excepte Mossos i policia local).                                                                               

"Ucraïna es va independitzar el 1991 i l'ucraïnès no ha superat la situació de l'època soviètica"

La Carta Europea de les Llengües Regionals diu que el parlant d’una llengua minoritària pot determinar la llengua d’un procés judicial.
I és una carta subscrita per l’Estat espanyol. Però els jutges i magistrats no tenen cap obligació de conèixer les llengües oficials de les comunitats en les quals treballen i els ciutadans acostumen a desistir.

¿Per tant?
A això em refereixo quan parlo de complexitat. És una cosa que no es canvia d’una legislatura a l’altra. És qüestió de generacions. En conseqüència, no és realista creure que un canvi sobtat de règim polític alteraria l’statu quo lingüístic.

«La independència no dona fortalesa a una llengua», diu vostè.
El que dic és que no és conseqüència necessària que la llengua surti enfortida amb la independència. Un exemple és el d’Ucraïna. Es va independitzar el 1991 i l’ucraïnès no ha superat la situació que tenia en l’època soviètica. Al país existeix avui una gran controvèrsia perquè el Parlament acaba d’aprovar una llei que pretén convertir l’ucraïnès en llengua vehicular a les escoles que, fins al moment, ensenyaven en rus, hongarès o romanès. Competir per l’hegemonia demostra la seva debilitat.
 
Ampliem el paisatge. Agafi el llapis vermell i corregeixi el que consideri oportú.
A mi m’agradaria que s’abordessin els àmbits on al català li costa implantar-se. Un, que és molt important perquè toca la vida de les persones, és el del consum, l’oci, el mercat. Jo no soc partidari de les quotes i les multes, que des de la segona Llei de Normalització no han tingut èxit, però hi ha d’haver un mecanisme que permeti poder llegir els prospectes dels medicaments en català, per exemple. El català també està infrarepresentat al cine i els videojocs.

Doni una pista per esmenar-ho.
Qüestió de temps, perseverança i convicció dels usuaris. EL PERIÓDICO va arribar a la conclusió que es fes una versió en català perquè es va detectar un interès del públic a consumir premsa en català. Però no hem avançat gaire perquè no hi ha una demanda social identificada.

No hi ha clam per veure 'Blade Runner 2049' en català, vaja.
Hi ha un sector majoritari que no sent aquesta necessitat. En canvi, la tecnologia facilita eleccions lingüístiques que abans eren molt complicades. Telefonia mòbil, ordinadors i caixers ja venen amb el català incorporat.

Després hi ha l’educació. ¿Què diu als que asseguren que l’escola catalana adoctrina?
Intentar rebatre aquesta qüestió és donar crèdit a l’afirmació. M’acullo al dret a no contestar.

 

"A Catalunya hem acollit amb més entusiasme l'anglès com a llengua vehicular que el castellà"

Desfogui’s, professor.
Potser sí que hem insistit massa en la tècnica de la immersió i menys en l’ensenyament plurilingüe. Catalunya va apostar per un model lingüístic escolar en què català és la llengua predominant, cosa que va rebre l’aval del Tribunal Constitucional en una sentència del 1994. Aquella sentència marcava un límit: la no exclusió del castellà com a llengua docent. I no em refereixo a l’assignatura de castellà, que sí que s’imparteix (el ministre d’Exteriors hauria de, no sé si dimitir, però sí retractar-se del seu gravíssim error).

¿A què es refereix?
Un gestor lingüísticament més flexible hauria dit: «El català serà el centre de gravetat, i donarem un cert joc al castellà». S’havia previst que, almenys, una matèria fos impartida en castellà i no sempre és així.

És discrecional.
No es pot negar que hi ha un contrast entre el gran entusiasme amb què hem acollit l’anglès com a llengua vehicular i les reticències en la introducció del castellà. En un món interconnectat, on el castellà és una llengua planetària, el més raonable hauria sigut l’ensenyament trilingüe. 

És fàcil intuir que no tots els lingüistes hi deuen estar d’acord.
Hi ha hagut fins i tot interpel·lacions parlamentàries que han demanat que el català fos declarat única llengua vehicular del sistema educatiu. Un sistema educatiu així, aquí i a la Xina popular, no té sentit.

El grup Koiné va proposar eliminar la «llengua invasora» de la nova república catalana.
I la comunitat científica va reaccionar. El gran problema educatiu de Catalunya no és el català ni el castellà, és l’anglès i les segones llengües estrangeres. Renunciar a un aspecte que Europa reclama no és culpa de Madrid, és mala organització. Reconèixer que ets una comunitat petita en un món global i que hi ha llengües que són necessàries o interessants és un factor de civilització.

Un altre factor podria ser interessar-se per les llengües que es parlen a Catalunya. L’urdú, l’amazic, el xinès, el rus...
Sí. Així com proposo als col·legis espanyols oferir un crèdit variable sobre la diversitat lingüística de l’Estat, les escoles catalanes podrien tenir una cosa semblant sobre les llengües d’ús en el territori. Hi ha una relació directa entre el reconeixement de la diversitat lingüística i la qualitat democràtica. Dues llengües millor que una. Tres, encara millor.

"Suggereixo a l'escola espanyola que ofereixi un crèdit variable sobre la diversitat lingüística de l'Estat"

¿Quantes en parla vostè?
Parlo alemany, anglès i rus, a part del francès, que vaig començar a estudiar a l’escola. En italià i portuguès em puc entendre. Però no soc un exemple de poliglot.

No està malament.
Jo soc un pluralista convençut i en el cas de les llengües, soc partidari del plurilingüisme. Europa ho és. No hi ha cap regió del món tan petita com Europa que concentri tanta diversitat lingüística. La nostra missió no és construir una altra comunitat política monolingüe, sinó mostrar-nos al món com un exemple de convivència entre llengües i de reconeixement de la diversitat.

¿La llengua configura el tarannà dels seus parlants?
Sí.

¿Com són els catalans?
La cultura catalana sempre ha donat un gran valor a la paraula. Té a veure amb el nostre passat romà, parlamentari i amb les corts del segle XIII al XVIII, en les quals tot s’havia de pactar entre els estaments i el rei. Això va donar com a resultat el pactisme. I no es pot pactar si no som capaços de comunicar-nos i arribar a acords. Una singularitat catalana és la disposició a parlar. Parlem-ne és un tot i no estar d’acord val la pena donar una oportunitat a la paraula.

S’ha vist que no funciona com a clau mestra.
Possiblement tenim un interlocutor que té una tradició històrica menys basada en el pacte i més en l’autoritat.

¿Ho creu així?
La tradició política hispànica és menys procliu a la transacció que la catalana. El més interessant de la guerra de Successió és el xoc entre dues cultures polítiques, no entre realisme i federalisme, cosa discutible, sinó entre l’autoritarisme i una forma de fer basada en el consens. Els ciutadans que resistien, fins a l’últim moment es reunien i parlaven i votaven.

En resum, ¿quin escenari és l’òptim per a la llengua?
Qualsevol en què es donessin dues condicions. Una, que Catalunya tingués plena sobirania per dissenyar la seva política lingüística. I dues, que el marc estatal fos sensible a la diversitat lingüística en un grau més elevat que l’actual. Això és compatible amb un escenari d’independència com amb un estat federal plurilingüe. A Suïssa, el francès és una llengua minoritària, però no corre cap perill. La causa sobiranista pot tenir la seva justificació, però no es pot utilitzar l’argument que és l’única via de salvació del català. 

0 Comentaris
cargando