Un lloc de la plaça de Letamendi
L a Televisió de Catalunya va moure la programació davant la notícia de la mort deTeresa Pàmies. I va rescatar, i va reemetre, aquella lluminosa entrevista que li va ferJosep Maria Espinàsel 1994, en aquell programa seu, profund i reposat, que es titulavaPersonal i intransferible(El 33). Celebro que la nostra gran televisió pública hagi reaccionat com ho havia de fer, movent el que fes falta, davant la desaparició d'una dona de la talla, de la categoria, de Teresa Pàmies. En aquesta conversa ambEspinàshi ha dos moments particularment intensos. El primer va ser quan laTeresava evocar la clandestinitat de les trobades ambGregorio López Raimundo a la plaça de Letamendi. Uns records que va deixar escrits al seu llibreAmor clandestí. Ella esperavaGregorioen una zona determinada, discreta, sota l'ombra arbrada de la plaça. I si ell no arribava, l'envaïa un estat d'ànim inquietant que ella va sintetitzar amb una paraula tremenda:«l'angoixa». El segon és quan va parlar del dia, el primer dia, en què finalment va poder sentir la sensació de normalitat. Va dir:«Va ser l'any 1977. Exactament el dia en què el meu marit va ser alliberat a Barcelona i va arribar per primera vegada a casa, i el nostre fill petit va poder posar el seu nom a la bústia de correus». ¡Ah! Per primera vegada van poder coexistir els cognomsLópez Raimundo iPàmies, junts, a la humil bústia del vestíbul de l'immoble. LaTeresatenia 58 anys, i elGregorio,63.
