tu y yo somos tres por ferran monegal
Que trist i desesperançador que és el documental que ens acaba d’oferir 30 minuts (TV-3). Morir en solitud es titula. Tres realitzadors japonesos ens han ensenyat el que està passant al seu país: cada vegada apareixen més persones grans, que viuen soles, mortes al seu domicili, sense que ningú els hagi trobat a faltar en dies, setmanes, mesos, anys, fins i tot. Mentre dura la seva vida laboral, les seves relacions amb el món són normals. Quan es jubilen, queden desconnectats. Es tanquen. No es relacionen. Ens van parlar del cas d’una persona que feia tres anys que estava morta. Va saltar l’alarma per les mosques i l’olor que sortia dels respiradors del seu pis. Aquí també sabem el que és això. Fa poc, a la Ciudad Lineal de Madrid, van trobar una ciutadana momificada a casa seva. Feia 15 anys que estava morta. ¡Ah! El més terrible no és que et moris. El que és esfereïdor és que ningú s’hagi assabentat que has deixat d’existir. O sigui que molt abans de morir ja eres socialment un difunt. Va sortir un enginyer japonès, jubilat, ficat al seu minúscul piset, que deia: «Sé que moriré sol. Ja m’he fet a la idea». I bolcat a sobre un bol d’arròs anava menjant tristament, taciturnament, sense demostrar cap plaer, amb els seus palets.
