tu y yo somos tres por ferran monegal
Es va asseure Gonzo en un pedrís de pedra amb dos nois africans, dos que són, o van ser, menes. Un li deia: «Fa tres mesos que visc al carrer a Madrid. Malament. Gana. Sense diners no hi ha menjar. Si vull menjar, he de robar». Deia l’altre: «La poli ja m’ha enxampat quatre vegades. No m’ajuda ningú. Robo el que sigui. No robo per tenir diners, robo per poder continuar vivint». ¡Ah! A aquest capítol de ‘Salvados’ (La Sexta) Gonzo l’ha titulat Hijos de nadie. Ho són. Almenys quan arriben a Europa. En el millor dels casos, amuntegats, aparcats, en algun centre atapeït de menors en espera d’una destinació que no arriba. Ni tan sols papers. ¿Què s’ha de fer amb ells? ¿Desentendre’ns-en com si no existissin? ¿Fer-los pujar a una pastera i llançar-los al mar a veure si hi ha sort i aquesta vegada s’ofeguen? Tot ésser humà té drets, ens deia Gonzo. Aquests sembla que no. O sigui, no són humans perquè arriben sense targeta de crèdit. El cop d’aquest Salvados ha sigut contundent.
