tu y yo somos tres por ferran monegal
De vegades, poques vegades, això sí, mirant les sèries que la tele ens ofereix de sobte broten moments que transcendeixen l’anècdota i reflecteixen cruament la degeneració de l’ésser humà. Em refereixo a una escena, d’un realisme increïble, que s’ha vist aquesta setmana en la sèrie Malaka (TVE-1). En aquest formidable thriller policíac que té lloc en un els barris més conflictius de Màlaga, a La Palmilla per ser exactes, de sobte l’inspector Arjona, conegut com el Gato (una interpretació magnífica de l’actor Salva Reina), s’encara amb el comissari en cap (Manuel Morón), que és un policia corrupte, pelacanyes fins a les celles, a sou d’un empresari que trafica amb drogues. El Gato entra al seu despatx. I li deixa anar un discurs, una reflexió, que mereix meditar-se. Li ve a dir: senyor comissari, conec el seu tripijoc, els seus embolics, la seva martingala amb l’empresari narcotraficant, i vostè coneix els meus tripijocs, els meus embolics, els meus trucs i les meves murrieries al barri. Això funciona així des de fa anys. I ens va molt bé a tots dos, ¿veritat, senyor comissari? «Cada un fa i deixa fer», afegeix el Gato mirant fixament el seu cap. I en aquell instant en aquell despatx queda corporitzada en l’aire, flotant, aquella màxima, tan terrible, tan real, tan lamentablement habitual en tants àmbits de poder i de comandament: no ens toquéssim ara els collons o acabarem fent-nos mal.
