tu y yo somos tres por ferran monegal
Ni un aplaudiment. Ni una alegria. Ni un bri de calor. Deia J. J. Vázquez quan les va rebre al plató: «Toñi i Encarna ens han deixat tirats, al programa i a Mediaset. Les rebrem, ¡en silenci!». I van entrar les Azúcar Moreno, i allò més que penetrar en un xou de televisió semblava que entraven al corredor de la mort. Endolades. Desencaixades. Ni servei de maquillatge els van donar per a així accentuar com de demacrats tenien els seus rostres. I dretes, com dos rees, sense cadires ni cap altre detall mobiliari en què arrecerar-se, van rebre les acusacions, i la sentència, del comissari Jorge Javier: «Mentideres. Enredaires. Ens heu enganyat. Ja no sou persones grates a Mediaset. Tardareu molt temps a tornar a trepitjar un plató d’aquesta casa», i tot seguit les va instar que desapareguessin. Fora. Foteu el camp. Engegades a les tenebres exteriors. Extramurs de l’imperi. ¡Ahh! Que bé munten a Tele 5 aquestes escenes. Si haguessin afegit una guillotina en un racó, hauria sigut encara més perfecte. I les Azúcar Moreno, capbaixes, condemnades al desterrament, van sortir tan dignament com van poder, però amb l’estigma d’empestades tatuat a foc per l’imperi Mediaset.
