tu y yo somos tres por ferran monegal
Aquestes escapades de Jordi Basté a la recerca de noves experiències sensorials (No pot ser!, TV-3) provoquen en ell, i en nosaltres també, una espècie d’admiració i espant a parts iguals. La visita que ha fet a la fàbrica de robots sexuals amb intel·ligència artificial, a Califòrnia, ha sigut francament inquietant. Ja no són nines inflables. Són criatures enigmàtiques, submises, complaents, fabricades per omplir la solitud d’éssers humans malenconiosos i desemparats. Crec que Basté primer disfrutava passejant entre aquell bosc de frontis turgents i mamelles fantàstiques, o palpant les galtes d’uns culs, unes natges, sensacionals. Però seguidament va brollar en ell el factor homo sapiens i després d’haver reflexionat molt va començar a espantar-se. En efecte, és per espantar-se. El punt de teatralitat del rostre de Basté, sorprès i, fins i tot, torbat davant la potència sentimental d’aquestes màquines, aquesta vegada ha sigut un ingredient narratiu encertat.
