Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
Amb una salut de ferro (més de quatre milions d'espectadors), la telesèrie Velvet (A-3 TV) segueix regnant els dimarts sense que ningú li faci ombra. Han aconseguit elevar a categoria de prime time una equilibrada barreja de vodevil, drama, culebró, espuma cursi i banyes. Té de tot. Al pollastre protagonista, Alberto, no hi ha capítol que no el facin sortir nu de mig cos perquè l'audiència xali amb la seva rajola de xocolata perfecta. Ara es fica al llit amb la milionària Sara, tot just arribada a aquesta telesèrie. La seva dona, la beneïda Cristina, porta unes banyes tremendes. Té l'avantatge que, per ara, no s'adona de res. Qui sí que s'adona de tot és Bárbara: enxampa el prepotent del seu marit, Enrique, fornicant com un conill sobre la taula del despatx amb Patricia, entremaliada i eixerida. Quan els sorprèn en plena faena, Enrique exclama, embeinant-se el cacauet i apujant-se els calçotets a corre-cuita: «¡No és el que sembla!». ¡Ahh! Hi ha excuses de manual vodevilesc que l'únic que fan és afegir a l'ofensa un plus de conya. També la intriga i l'ambició més recargolada està present a la sèrie. Les humils cosidores, per la seva part, viuen al seu món domèstic melindrós, però ple d'una humanitat que resulta tan cursi com tendra. És veritat, la vida també és això. El gran trio de la sèrie, Pepe Sacristán, Ángela Molina i Aitana Sánchez Gijón, donen al conjunt aquest segell de qualitat dramàtica, parca gestualitat, verb breu, sense floritures ni escarafalls, aquest art difícil, que només està a l'abast de grans intèrprets. Amb aquests ingredients, dosificats sàviament, aquesta telesèrie ha construït un paisatge atractiu. I així s'explica el seu èxit.
