Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. De president a comercial perruquer
No és pròpiament una telesèrie. Més aviat sembla un separador de 20 minuts de durada. O sigui una mena de confit humorístic que en teatre es deia entremès –ara, en llenguatge anglotelevisiu modern, ho anomenen short comedy– i que se solia incrustar en els entreactes dels llargs drames clàssics per entretenir el públic assistent. Em refereixo a La peluquería, que acaba d’estrenar TVE-1. Aquest tipus de producte (com les Matrimoniadas o el Gym Tony) té un procés de fabricació en sèrie en què als intèrprets els presenten un guió d’esquetxos, un darrere d’un altre, i ells els graven i després el muntador els va tallant i acoblant a gust de la plataforma emissora. És a dir, la tècnica del xurrer que fabrica un xurro de tres o quatre metres i posteriorment el va tallant segons la demanda de la clientela. El que passa en aquesta perruqueria té la mateixa consistència que l’aire que surt d’un assecador de cabells. En aquesta astracanada –un altre subgènere teatral de principis del segle XX– un dels papers més jocosos és el de Doña Aurelia (María Alfonsa Rosso). És la primera clienta de la perruqueria i tan bon punt s’asseu adverteix: «De pentinar, pentineu bé, però les xafarderies que expliqueu són de bírria, molt antigues. Jo no vinc aquí a tallar-me els cabells, vinc per saber qui lliga per aquí, i qui no». Efectivament, en matèria de xafarderia, la perruqueria és la gran competència de la tele.
