Tu i jo som tres. El bitllet de Ferran Monegal
Onze anys fent la volta al món seguint l'espectacle de la fórmula 1, i aquesta temporada el gran conductor televisiu Antonio Lobato ha decidit pitjar el fre i quedar-se en un plató, assegut. L'audiència ens perdem les aventures d'aquest clàssic de la retransmissió automobilística, aquells cops que llançava sobre la marxa («A Alonso li falten set voltes. Això no és res. És només la distància que separa Oviedo de Gijón», Gran Premi del Brasil, 2005) però ha sigut una decisió sàvia la que ha pres. No només perquè aquest és l'últim any que A-3 TV el retransmetrà -n'ha comprat els drets la plataforma de pagament Movistar TV-, sinó perquè el tàndem mediàtic i exitosíssim que al llarg dels anys s'havia conformat, Alonso-Lobato, ja no és possible continuar-lo. Els incomprensibles nyaps tècnics de caríssimes escuderies persegueixen Alonso com en una comèdia amb tocs de drama. L'èxit es va difuminant com un fantasma que s'escapa. I això per a l'audiència del telehipòdrom hispà és letal. A Lobato, en la seva primera retransmissió en qualitat de comentarista embarrancat, li han comprat una cadira en forma de seient de bòlid. A mi m'ha recordat les butaques de les màquines que hi ha als salons recreatius perquè els nens s'entretinguin els caps de setmana. Aquest immobilisme de Lobato té un avantatge: l'ha buscat, no l'hi ha imposat ningú.
