Tu i jo som tres. El bitllet de Ferran Monegal
Des que està enfeinat intentant salvar la infanta, el meu admirat Miquel Roca no s'ha prodigat en els mitjans de comunicació. I menys a la tele. Guarda una prudent distància. Però divendres a la nit vam tenir a casa una alegria: Xavier Sardà va aconseguir portar-lo al seu programa de BTV (El pla Sardà). ¡Ahh! Va ser una trobada d'inqüestionable interès. Sobre la Constitució, carta magna de la qual va ser un dels pares, va advertir: «Jo la defenso. En el seu text no hi ha res que estigui limitant les aspiracions que pugui tenir la gent en aquests moments. En tot cas serà la forma d'interpretar-la. La Constitució és una música més que una lletra». ¡Ahh! Inquietant arpegi, però exacte: la Constitució és una melodia en què cada cantautor posa els accents al seu aire. Sobre aquells anys en què feia de viatjant cap a Madrid a les ordres del llavors encara Molt Honorable -aquells temps durs en què alguns li deien amb sarcasme Miquel Strogoff, el correu del Tsar- sobre aquell període va preguntar Sardà: «Amb els fills de Pujol va tenir divergències notables. Van acabar fent-li el llit i el van fer fora». Roca no es va immutar davant aquesta evocació de les males jugades del passat. Va contestar: «Tinc la sensació d'haver-ho oblidat». Sobre l'ardent actualitat de Pujol, i l'estrany assumpte de la confessió del juliol, va respondre: «És un tema que no m'entusiasma. Em va doldre. Però la crítica la limito a aquesta confessió, perquè l'actuació institucional del president Pujol ha sigut molt important». O sigui, una postura d'alta escola equilibrista: separar el terreny personal de l'institucional.
