Tu i jo som tres. El bitllet de Ferran Monegal
El succés que ha protagonitzat Cake Minuesa, periodista d'Inter-economía TV, instant els expresos d'ETA presents en l'acte de Durango a demanar perdó per les 309 morts que van causar es mereix pinzellada i comentari. La seqüència la va emetre el programa La Sexta noche (La Sexta). S'hi veu Minuesa prenent la paraula i llançant el discurs següent: «M'imagino que de tots els que sou aquí alguns us en penediu i voleu demanar perdó, ¿oi? (...) Aquí hi ha 309 víctimes sobre aquesta taula, ¿no hi teniu res a dir? (...) Jo crec que toca demanar perdó (...) ¿No teniu l'honradesa, la dignitat, la vergonya de dir: 'Volem demanar perdó'? (...) ¿Què hi heu guanyat matant? ¿Què hi heu guanyat? (...) Jo crec que és hora de demanar perdó». ¡Ah! És una intervenció meditable. El periodista Alfonso Rojo deia, en la tertúlia de La Sexta noche, que Minuesa havia estat molt valent. Acceptem la qualificació de Rojo: va ser valent. El problema és que quan un periodista cobreix un acte no es tracta d'exercir de valent, sinó de vehicle per informar els espectadors del seu canal de televisió. Més que una pregunta als expresos d'ETA que hi havia congregats, el que Minuesa els va llançar va ser un al·legat, un speech, una arenga. La pregunta hauria pogut ser: «¿Algun de vostès vol demanar perdó?». Concisa, directa, oportuna, fins i tot. I deixar que es produeixi la resposta. El silenci és una resposta molt eloqüent. El problema de Minuesa és que no va formular cap pregunta: va deixar anar un sermó («¿No teniu l'honradesa, la dignitat, la vergonya de dir: 'Volem demanar perdó'? (...) Jo crec que és hora de demanar perdó»). És a dir, els induïa amb afany cap a una determinada resposta. Els impulsava a dir el que ell desitjava que diguessin.
