monegal-20181118
No pintava res Salvador Sobral a la mansió de Marbella que Tele 5 lloga totes les setmanes perquè Bertín Osborne rebi amb carregosa ostentació els seus convidats (Mi casa es la vuestra). Quan va arribar per la porta, amb la seva particular i humil indumentària, semblava que arribava el jardiner en lloc de l’estrella de la jornada. A Sobral calia haver-li preparat un paisatge menys aparatós. Unes golfes a Malasaña, posem per cas. Allà s’hauria pogut conformar un clima televisiu molt més interessant, i més respectuós ambaquest emotiu i singular cantant.Però consolem-nos: en el casalot hi havia almenys un piano. Posat en calçador, però allà estava. ISobrales va posar a tocar-lo, al costat delviolí d’Ara MalikianAra Malikian, aconseguint arrencar d’aquella aparatosa escenografia d’opulència i malbaratament unes notes amb sentit, un petit recital que va començar evocantJorge Drexler(“Se paró el reloj de arena, 730 días”) i van acabar amb el tema que el va catapultar a Eurovisió, Amar pelos dois. De tot el que va parlar Sobral amb Bertín, quedem-nos amb aquest exemple de la relativitat de l’èxit: “Jo, Marbella la coneixia només de passada, camí de Màlaga, on vaig cantar i vaig tocar en molts bars i tuguris amb un públic de quatre gats que ni tan sols m’escoltaven”.
