María Teresa no és Marianne
Havíem fet una porra a casa, elPapitui un servidor, intentant encertar els dies que la senyoraCampostrigaria a reconciliar-se amb els deSálvame. El canari flauta hi va posar exactament cinc dies. Va encertar de ple. O sigui, diana total. Dimecres passat, dia 22, en aquella incursió, bolo, plus o sobresou que es treu DoñaMaría Teresafent una vegada a la setmana la surrealista tasca de defensora de l'espectador deSálvame, tasca impossible, i totalment inútil d'altra banda, dimecres, els deia, laCamposva tenir una sonora discussió -baralla inclosa- amb els ocellots que conformen l'aquelarre delSálvame. Els retreia que fossin tan caïnites, tan antropòfags, entre ells mateixos; que sembla que es van clavant punyalades per l'esquena i es mengen les vísceres els uns als altres amb una gana molt canalla. ¡Ah! Es va arribar a formar un cacau tan gros que la mateixaCamposva decidir anar-se'n, no sense abans dedicar-los un parell de perles cultivades. Una:«Jo no vinc aquí perquè em facin Els dotze del patíbul». I dos:«Seguiu amb la vostra, que això no és per mi. Aquest programa no em necessita per a res». I va desaparèixer per on havia entrat. ¡Ah! El cop va causar gran emoció entre la parròquia addicta a la papilla delSálvame. Gent bona, de gran ingenuïtat, que van confondre la senyoraCampos amb laMariannedel cèlebre quadro d'Eugène DelacroixLa llibertat guiant el poble. I és clar, Doña
