La rosa de Ferran Adrià
Permeteu-me que en aquest últim apunt de la temporada conculqui les regles del periodisme clàssic (seguir el que segueix massivament la societat) i en lloc de parlar, de comentar, d'intentar analitzar, el que la immensa majoria consumeix quan encén el televisor, em desviï avui cap al que és minoritari. Per exemple aquestesConversaciones secretasque ha inaugurat l'escriptorJuan José Millása Canal+, i de les quals ja ens n'ha ofert dues entregues. La primera, al niu barroc, bigarrat, dens i sarcàstic deJoaquín Sabinaimmers en la seva pròpia melodia existencial, i la segona, fa amb prou feines 72 hores, en la salsa gastronòmica i vital deFerran Adrià. Aturem-nos en la jornada ambAdrià, criatura extraordinària que avui deu paladejar un agredolç sabor: el de la data emblemàtica del tancament, el final, d'El Bulli, entès com la catedral dels restaurants. ¡Ah! No és fàcil entrevistarAdrià. Com tots els genis, parla cap endins.Millásli va poder extreure, no obstant, instants lluminosos, com l'evocació, el respecte queAdrià sent pel qui va ser gran xef del Chantecler, el restaurant de l'Hotel Negresco de Cannes,Jacques Maximin, autor d'una sentència que sempre repeteixAdrià amb gran devoció:«La creativitat és no copiar». O aquell altre instant, nocturn, després queMillás hagués degustat els 41 plats del menú d'El Bulli, i quedés en situació d'admiració total, completament impressionat («Això no s'assembla a res, ¡a res!»deia, meravellat), i en aquest trànsit de digestió metafísica, molt més enllà de la gastronomia, li va preguntar com havia aconseguit que en un dels plats degustats, el de la rosa amb caldo de carxofa, l'olfacte i el gust quedessin miraculosament acoblats, encaixats, és a dir,«¡la rosa té un gust exactament com l'olor que fa!, i jo mai no havia menjat roses abans». IAdriàel mirava amb tendresa i li explicava que aquella rosa que s'havia menjat l'hi va proporcionar un virtuós cultivador de l'Equador, l'únic que ha aconseguit crear roses comestibles en tot el globus terraqüi.
