I Serrat va despertar el seu geni
No descobriré ara a ningú queJoan Manuel Serratté un immens geni, un gran talent com a músic, com a cantant, com a artista, com a cantautor. Però com a criatura submergida en un plató de televisió per ser entrevistada, sempre ens ha semblat ensopit. Taciturn. Reservat. Quiet. És veritat que a un cantant de la seva talla l'únic que li hem d'exigir és que canti bé, i ell compleix aquesta premissa de sobres. Però últimament l'hem vist en platós comEl intermedio(La Sexta) oEl hormiguero(A-3 TV), ambJoaquín Sabina, promocionant la seva gira i el seu nou disc, i han estat aparicions forçades, intentant un posturisme, una gràcia, que no hi havia manera que cristal·litzés en cap moment. No obstant, ahir a la matinadaJúlia Otero (Entrevista a la carta, TVE-1) va aconseguir despertar el seu geni; el seu geni com a criatura entrevistada, no com a cantautor, que ja sabem que en té. Va ser una nit estupenda.Sabinaanava afegint algunes coses amb la seva sabrosa conya, però el gran protagonista va serSerrat, unSerrat que va començar a parlar i no va parar. Va abandonar el quietisme. Es va enfadar. Es va indignar. Va denunciar amb meridiana claredat. I nosaltres vam disfrutar enormement. Sobre Bankia («Algú va crear aquella merda ajuntant unes altres merdes. Doncs que passin comptes, que ho expliquin, i que s'assumeixin responsabilitats»); sobre RepsolYPF («Una multinacional petrolera no és la meva pàtria, igual que tampoc ho és una empresa espanyola del tèxtil que fabrica a l'Àsia i al Marroc»); sobre Alemanya («No es pot responsabilitzar la Merkel dels pitafis comesos al nostre país. Són pitafis d'aquí, no d'ella»), i així molta estona, amb la boca calenta, gloriosament calenta, l'ànima irada, i el cervell ben despert. Va ser una reconfortant sessió que va tenir un instant colossal, quanJúlia Oterova donar pas a la pregunta d'un ciutadà de professió lampista que va deixar anar en to de retret:«Sou milionaris. Viviu de puta mare. Sou molt progres». ISerrat, sense acritud però amb fermesa, li va respondre:«Visc bé, però per viure així mai he ficat la mà a la butxaca de cap treballador. No entenc per què el fet que em guanyi bé la vida em deslegitima per sortir en defensa de la justícia social».
