El bitllet de Ferran Monegal
No és una data a l'atzar -ens deia Josep Cuní (8TV)- l'elecció del 9-N com a dia de la consulta o festival participatiu: «És que un 9-N de fa 25 anys a Berlín va caure un mur, i diumenge (avui) sabrem si també caurà el mur d'aquí». Home, ben mirat no és exactament així: a Berlín, el 1989, va caure un mur que separava; és a dir, va caure per unir. Però en qualsevol cas jo agraeixo, com a espectador, que Cuní s'hagi mogut de la cadira i se n'hagi anat a Berlín. No és precisament la mandra una de les seves característiques. Tot al contrari. Sap impulsar, dinamitzar, prendre la iniciativa, i això és un servei a l'audiència que s'ha de ressaltar molt en positiu. En aquest viatge al Mur ha confrontat dues criatures: Astrid, senyora que va viure gairebé tota la vida al Berlín oriental, i José, fotoperiodista xilè que va arribar a l'illa del Berlín occidental fugint del dictador Augusto Pinochet. Asseguts tots dos amb Herr Cuní, van coincidir en el mateix diagnòstic: el que queda del Mur s'ha convertit en un xou, una espècie de Disneyland, un lloc per fer-se la foto a l'estil souvenir. El que va significar el Mur, i sobretot, les conseqüències que ha provocat la seva caiguda -el capitalisme salvatge ara ja cavalca sense fre, i aquí queda el trist paisatge en què ens han ficat- són qüestions que no es plantegen les manades de turistes que hi van carregats amb les càmeres. Astrid deia: «Els de l'Est no volíem la unificació d'Alemanya, ni la caiguda del Mur. Volíem un socialisme millor, i amb més llibertat». ¡Ah! Astrid coincidia, segurament sense saber-ho, amb la profunda i lluminosa anàlisi del catedràtic Josep Fontana en la seva imprescindible obra Por el bien del imperio: «El que volien no era la unió a l'Alemanya occidental sinó un nou socialisme democràtic en la línia del que Gorbatxov proposava a la Unió Soviètica».
