El bitllet de Ferran Monegal
Hi ha entrevistes que ens provoquen dolor. D'altres que ens indueixen a la nàusea. Algunes, poques, ens mouen al respecte. Però molt rarament trobem a la tele una entrevista que ens remogui per dins i que ens deixi un pòsit combinat de respecte, dolor i nàusea. Aquesta setmana s'ha produït una d'aquestes rareses. Va tenir lloc aEl intermedio(La Sexta), quan ens van passar l'entrevista queGonzo li havia fet aPilar Manjón,presidenta de l'Associació 11-M Afectats del Terrorisme. Aquesta dona, a qui els assassins li van matar el seu fill Daniel,de 20 anys, pateix una injustícia afegida a la seva tragèdia personal: la intolerància, els insults, fins i tot el menyspreu, d'aquesta zona cavernícola de l'Espanya invertebrada -Brunete mediàtica inclosa- situada a la dreta més extrema.«¿Què és el que més t'ha dolgut de tot el que t'han dit des dels atemptats de l'11-M del 2004?»,li va preguntarGonzoen un moment donat. IPilarli va respondre:«Allò que ens van cridar uns quants el dia que sortia del Congrés, amb altres mares, aquell dia que ens vam penjar la fotografia dels fills morts al pit. Cridaven: 'Fica't els teus morts pel cul'».I va afegirPilar Manjón,amb infinita tristesa:«Que ens deixin en pau. Que facin d'una vegada la sentència que els agradi. Volen demostrar que va ser ETA, doncs que deixin clar que ha sigut ETA. Que trobin a Villaverde el titadyne amb cordó detonant, i que a les víctimes de l'11-M, per favor, ens deixin viure en pau».Asseguts a casa, mirant l'entrevista, escoltantPilar Manjón,ens va envair aquella barreja de la qual al principi els he parlat. Enorme respecte per aquesta mare, per aquestes persones que són víctimes i res més. Dolor per les vides arrabassades. I una gran nàusea davant les veus canalles i vils que cridaven i segueixen cridant des de la injustícia més increïble i miserable.
