Millet a 'Polònia'. 'El llop del Palau'
El dia que vaig saber que Fèlix Millet havia fet pagar al seu consogre la meitat del lloguer del Palau amb motiu del casament dels respectius fills mentre carregava els fastos a la Fundació del Palau em vaig imaginar aixecant-me d’una de les butaques de platea del fantàstic temple modernista iniciant un aplaudiment in crescendo cap a l’home que la setmana que ve seurà al banc dels acusats. Aquella gesta va ser definitiva per començar a modelar el personatge que els guionistes de Polònia van acabar de coure. Un personatge que és capaç d’una actuació com aquella, vaig pensar, no pot ser interpretat d’una altra manera en el circ polac si no és des de la descaradura, el desvergonyiment i la barra. Un adorable vellet de veu greu i serena que amaga –com va estar amagant durant els seus anys de prosperitat– les mil i una maneres de treure profit en benefici propi d’una institució més que respectable i amb el presumpte assentiment en mode mirar-cap-a-l’altre-costat d’una part important dels governants del moment.
