Manifestació
Aquests dies s’ha forçat la màquina fins a uns límits d’exageració que van més enllà de la discrepància política i entren en el terreny de la irracionalitat. Per exemple: l’arenga contra el nacionalisme de Vargas Llosa, l’«herència lamentable del pitjor romanticisme», va ser proclamada enmig d’un mar de banderes que exalçaven el nacionalisme i d’unes altres que portaven el nacionalisme als extrems. Tenia raó, perquè és cert que aquest tipus de nacionalisme, excloent i totalitari, ha generat «guerres, sang i cadàvers». Però ¿que no veia Vargas Llosa que, en blasmar contra la ideologia que convoca la pertinença al grup com a bé superior, sota insígnies que apel·laven a la unitat de la pàtria, s’estava contradient, que les paraules no s’avenien a les demostracions en directe del fervor nacional?
