Concentració davant del TSJC
La desviació de cinc graus d’una trajectòria és pràcticament imperceptible en el recorregut inicial. Però a mesura que ens allunyem, la distància es va fent més i més gran. Això és el que ha passat amb l’encaix de Catalunya i Espanya des del 1981. El reconeixement de la Generalitat de Catalunya va ser anterior a l’aprovació de la Constitució del 78. I és prou evident que quan la Constitució parla de nacionalitats no està invocant les singularitats nacionals de comunitats autònomes com Ceuta, Melilla o Madrid. No cal una gran perspicàcia per sospitar que els ponents estaven pensant en el fet diferencial català, basc o gallec. I, d’aquests, per població i pes econòmic, el més rellevant és el català. Sense un encaix plenament satisfactori de Catalunya, el projecte del Regne d’Espanya esbossat en el text constitucional del 78 no és sòlid, ni viable. Calia trencar amb les inèrcies del franquisme, calia donar plenes garanties lingüístiques i culturals i calia assumir una bicapitalitat efectiva entre Madrid i Barcelona. La lògica econòmica i política així ho aconsellava. Ara fa 15 anys, aquesta va ser la proposta del president Maragall. Proposta que fou rebuda com si fos subversiva. Per les autistes elits espanyoles ho era, i com a tal fou tractada. Va ser un dels darrers errors. Però el d’aquest setembre ha estat el pitjor de tots.
