aea1f47d-f3ef-4574-b6af-e45840162bfd-hd-web
Ho deia l’altre dia aquí Jordi Puntí. Torna l’ansietat. Una de les coses que recordo mirar a cua d'ull de petita terroritzada davant la televisió eren aquelles pel·lícules d’aventures en què algú queia en un sorramoll. Les arenes bellugadisses em produïen una angoixa tremenda. Quant més es movia la persona, més engolida per la terra quedava. I així em sembla que som ara. Hem estat aquests mesos mig tristos però fent la viu-viu, agafant aire, aguantant la respiració, fins que ha començat el judici, en un temps que s’ha fet 16 mesos etern. Potser estàvem quiets, massa quiets.
