Entrevista amb la fotògrafa Colita per a 'Dominical'.
Fa uns mesos es qualificava a si mateixa, en una entrevista en aquest diari, amb motiu de la mostra antològica que va inaugurar a La Pedrera, com una «domadora de serps». No en va, va néixer amb el do, amb la càmera a la mà i la mirada a la lent, d'aconseguir que García Márquez es deixés retratar amb un llibre al cap o que l'editor d'Anagrama, Jorge Herralde, posés al seu despatx amb dues de les seves secretàries enfocant el darrere a l'objectiu. Va clavar un imponent Orson Welles, uns joves Terenci Moix amb el tors a l'aire i un Serrat de profunda mirada o el seu admirat Jaime Gil de Biedma rient amb uns gossets a la piscina de la casa de Leopoldo Pomés. Però a més a més de ser considerada com la fotògrafa de la gauche divine catalana dels feliços anys 70, de la Nova Cançó, del flamenc i el cine i la lluita feminista, ha recorregut el carrer, el de la seva estimada Barcelona, el de Catalunya i el de la resta del país i ha captat el món en imatges com les de les gitanes de Montjuïc, unes dones fregant el terra de la Mesquita de Còrdova o les monges del convent del Sagrat Cor traient la neu de la nevada de 1962. Ahir, Colita (Barcelona, 1940) va rebre el Premio Nacional de Fotografía.
