capitana-marvel
El cine es compon d’imatges, però també d’idees i de discursos. En aquest sentit, la factoria Marvel, s’ha anat emmotllant a la perfecció a la dictadura dels temps, convertint-se en precursora de modes comercials i ara també en vehicle d’exigències socials. Van començar imposant el seu segell a través d’una cinètica desmesurada i buida que funcionava per acumulació, fins i tot que es van adonar que més no sempre significava millor i van apostar per l’originalitat tant estètica com narrativa perquè cada episodi tingués una entitat pròpia i independent. A ‘Black Panther’ van aconseguir unir risc, espectacle visual i un fort substrat polític, no obstant, a ‘Capitana Marvel’ l’únic que importa de veritat és el contingut ideològic, és a dir, remarcar que ens trobem davant d’una història d’apoderament femení a l’era del MeToo. La resta, importa poc. A nivell visual resulta predictible i vulgar, conté greus problemes de ritme, les seves escenes d’acció són poc imaginatives i la seva estètica del noranta resulta impostada, tot i que servirà per elevar el nivell d’endorfines nostàlgiques de la Generació X gràcies a la inclusió de ‘hits’ de bandes femenines, com ara Garbage, Hole i Elastica.
