marcos
Ahir Gerard Piqué va arribar l’últim al camp d’entrenament en la concentració de la selecció espanyola. Com si no hagués fet res de transcendent a Tolosa, com si fos un dia més a l’oficina. Per a ell, ho era, per més que aquella mirada reptadora a la grada de la Roja demostrés que aquell cop de cap que va abatre Cech adquiria un extraordinari valor simbòlic. I en l’aspecte esportiu, evidentment. Va arribar l’últim i Gerard es va posar a xerrar distesament amb Iniesta, l’autor ideològic de l’excel·lent obra d’Espanya en el seu debut a l’Eurocopa. Al seu costat, hi havia Nolito («¡hòstia, Andrés, juga amb mi! ¡és company meu!», va exclamar impressionat l’andalús), a més de Juanfran, Silva i Sergio Rico. Tots escoltaven Iniesta; Piqué, també.
