El gol històric de Panenka
Dies de futbol entre seleccions, que conviden a calibrar les passions i decidir si t’agrada el futbol o només el teu equip. Ho dic perquè Espanya va caure en les semifinals, amb un bon joc, mentre assistíem al desconcert del centralisme blanc: ¿com es pot animar una selecció sense ningú del Reial Madrid? En aquest context, demà es juguen les finals de l’Eurocopa i de la Copa Amèrica i, com vivim temps extrems, fins ara un munt de partits han acabat amb pròrroga i penals. Això sí que és portar el futbol a una altra dimensió. En la pròrroga tot va més al límit: n’hi ha que s’enfonsen i n’hi ha que destaquen. Els penals, si fan falta, són un espectacle individual en un joc col·lectiu, allà on l’atzar es creua amb la personalitat del futbolista –llançador o, sobretot, porter– i acaba creant ídols i monstres. Un penal decisiu és com un monòleg de Shakespeare: no tothom està preparat per convertir el drama en una actuació memorable, però quan passa és meravellós.
