The Conversation

¿Per què és tan difícil aprimar-se?

6
Es llegeix en minuts
Descobreixen el gen de lobesitat

Descobreixen el gen de lobesitat

Segur que vostè, estimat lector, ha patit en algun moment (si no l’està experimentant ara mateix) la tortura que suposa treure’s de sobre els quilos que li sobren. És una decisió recurrent que la majoria dels mortals prenem amb una periodicitat, comunament, anual. Sol coincidir amb la primavera avançada, quan comprovem davant el mirall que descaradament malament que ens queda aquest vestit de bany que, només l’estiu passat, tan graciosament ressaltava la nostra silueta.

Assumint que sempre existeix l’opció de riure’s del mort i de qui el vetlla i posar-se a lloar qui va inventar sumar «X» a les talles, vostè decideix ser responsable, disciplinat, saludable, rigorós amb si mateix i... apostar pel suplici.

Perquè, deixem-nos d’històries, aprimar-se és un calvari. Especialment quan fa molts anys que el va abandonar el seu portentós metabolisme juvenil. Però, ¿per què això és així? ¿Per què és tan fàcil i grat engreixar-se i tan penós i esclau aprimar-se?

Doncs la resposta és senzilla. El teixit adipós (el que s’expandeix i creix sense pietat formant els odiosos mitxelins) és un meravellós invent evolutiu que Gollum, si no fos perquè és tan prim, hauria considerat, sense dubtar, el meu tressssor.

¿D’on sorgeixen els sacsons?

El denominador comú en tota forma de vida és l’instint de supervivència. Això es resumeix, per dir-ho ràpid, en els instints de reproducció (per a la supervivència de l’espècie), i de manteniment de les constants vitals (homeòstasi) i alimentació (per a la supervivència de l’individu).

En principi, el menjar ens aporta dues coses:

  • Matèria primera per al creixement, reparació de teixits i síntesi de biomolècules necessàries per portar a terme les funcions vitals.

  • Energia química per mantenir en marxa eficientment la màquina biològica que és el nostre cos. Això inclou tot el que és subjacent sota el paraigua metabòlic: el treball químic, osmòtic, elèctric i mecànic intern. A què se suma el treball extern de locomoció i comunicació i, com som animals homeoterms, la generació de calories necessàries per mantenir una temperatura constant que no depengui de la del medi extern. Tota aquesta energia es genera, bàsicament, rovellant carbohidrats, lípids (greixos) i proteïnes i obtenint adenosinatrifosfat (ATP), la moneda energètica biològica per antonomàsia.

Quan el balanç energètic està descompensat (això és, quan l’energia requerida per a tot l’anterior és sobrepassada amb les calories tancades en un excés d’aliments ingerits), emmagatzemem l’energia sobrant.

I aquí hi ha el quid de la qüestió.

Emmagatzemar l’ATP com a tal és inviable fisiològicament. S’ha de recórrer a acumular energia en forma de potencial redox de biomolècules que ens permetin, en un moment donat, obtenir-ne l’ATP rovellant-les (és a dir, cremant-les).

En principi, de les tres candidates que tenim (carbohidrats, lípids i pròtids), la forma d’emmagatzemament d’energia més eficaç és el greix, ja que la seva oxidació genera 9,56 Kcal/g, gairebé el doble del que rendeix un gram de carbohidrats o proteïnes.

Se li ha de sumar el fet que les proteïnes contenen nitrogen, l’element més limitant en el creixement i la reproducció, per la qual cosa seria un malbaratament imperdonable fer-lo servir com a vulgar reserva energètica.

D’altra banda, els abundants carbohidrats sí que podrien fer-se servir com a substrat d’emmagatzematge. De fet, el glucogen (un polisacàrid semblant al midó) s’emmagatzema al fetge i a les fibres musculars. Però, ¡oh problema!, s’emmagatzema de forma hidratada (4-5 g aigua/g carbohidrat) cosa que genera dos llasts: volum i pes. El greix, al contrari, s’emmagatzema de forma anhidra (sense aigua) i ocupa molt menys volum.

Conseqüentment, el greix (col·loquialment substància, sacsó o mitxelín) és el sistema perfecte d’emmagatzemar els excedents: requereix poc espai i rendeix molt energèticament.

Hem trobat la pedra filosofal del rebost biològic.

Tot i que sembli mentida, aquest sensacional descobriment biològic no és nou. Al contrari, es tracta d’un mecanisme molt conservatiu en la filogènia que ja és present en els organismes unicel·lulars. Però mentre que bacteris i protozous emmagatzemen el greix en orgànuls intracel·lulars coneguts com a cossos lipídics, els animals multicel·lulars van desenvolupar cèl·lules especialitzades per allotjar-la.

No obstant, el desenvolupament d’un teixit adipós, especialitzat a contenir el greix (en forma de triglicèrids) en cèl·lules diferenciades (els adipòcits), apareix només en vertebrats (i no en tots: Els taurons, per exemple, no en tenen).

El teixit adipós: ¡quin gran invent!

El teixit adipós dels vertebrats ha aportat una novetat evolutiva que reuneix possibilitats molt interessants:

  1. Funciona com un rebost especialitzat on guardar, de manera ordenada i a l’interior dels adipòcits, les reserves energètiques. Quan es necessiten, les lipases alliberen els àcids grassos dels triglicèrids, que entren en beta oxidació i generen el sol·licitat ATP.

  2. Aquest rebost és extensible, és a dir, el seu volum pot créixer paral·lelament a l’input energètic i, així, aprofitar les vaques grasses d’una disponibilitat d’aliment afortunada i conjuntural en la natura (circumstància poc freqüent).

  3. Es pot ubicar pràcticament per tot el cos; de fet, de vegades tenim la sensació que ens surten rosques fins i tot a l’ànima.

  4. El potencial adaptatiu d’aquest teixit s’ha rendibilitzat d’una manera molt polivalent. Així, i a més d’actuar com a aïllant tèrmic, amortidor mecànic i generador de calor en la seva variant marró (fonamental per a la supervivència dels mamífers que hibernen), se sap que intervé en una varietat sorprenent de funcions. De fet, els adipòcits segreguen molècules implicades en l’homeòstasi energètica, la fisiologia de la insulina i, fins i tot, en funcions immunoendocrines. Tot això sense esmentar curioses funcions puntuals que es donen en alguns animals, com els mascles de les llamprees, que utilitzen els adipòcits per escalfar-se (literalment) en vista de la trobada amb una femella madura.

El component agradable

L’existència d’un teixit així, que no només actua passivament com a emmagatzemament energètic sinó que augmenta activament l’eficàcia biològica de les espècies, és una cosa que evolutivament no ha passat desapercebuda. Molt al contrari, s’han seleccionat mecanismes que n’afavoreixen el desenvolupament (engreixar-se) en detriment dels que farien més fàcil la seva minva (aprimar-se). Tant és així que els gens implicats en la capacitat de conservar els triglicèrids són presents en tàxons tan basals com els llevats.

D’altra banda, se sap que en el comportament ingestiu influeixen connexions hipotalàmiques amb el sistema corticolímbic i el romboencèfal. Cosa que, grosso modo i parlant clar, significa que la selecció natural ens ha procurat que el menjar sigui una important font hedonista i de plaer.

Quan lluitem contra els quilos totes les armes són poques: lluitem contra mecanismes bioquímics, fisiològics i conductuals que la nostra naturalesa ha seleccionat al llarg de milions d’anys per assegurar-nos la supervivència.

I com que l’evolució no és finalista, ni segueix cap guió, va preveure l’aparició d’una espècie com Homo sapiens que, considerant insuficients aquestes garanties biològiques de subministrament energètic, les va ampliar amb supermercats a cada cantonada, gintònics amb tòniques premium i gelats de nous de macadàmia.

Així no hi ha manera... Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

A. Victoria d’Andrés Fernández, professora Titular en el Departament de Biologia Animal, Universitat de Màlaga

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.

Temes:

Dietes