El ‘boom’ dels cassets durant la pandèmia: un sorprenent retorn al passat

5
Es llegeix en minuts
El ‘boom’ dels cassets durant la pandèmia: un sorprenent retorn al passat

Iain Taylor, Birmingham City UniversityDescrita com «la trobada de noves tecnologies més gran d’Europa», la Fira Internacional de Radiodifusió de Berlín és coneguda des de fa molt temps per mostrar les últimes tendències en electrònica de consum. El 1963, el producte estrella va ser el casset d’àudio, i va ser presentat pel seu creador, l’enginyer holandès Lou Ottens, mort a principis del mes de març passat.

Els cassets van revolucionar els hàbits d’escoltar música, fins llavors limitats als discos de vinil, que eren molt menys manejables. De sobte, gràcies a les ràdios dels automòbils i al llegendari reproductor de música de Sony, va ser possible disfrutar de la música individualment fora de casa.

A més, poder regravar diverses vegades en el mateix suport va permetre als amants de la música crear i fer circular les seves pròpies compilacions. En l’apogeu de la seva popularitat, el 1989, el casset va vendre 83 milions d’unitats només al Regne Unit.

Tot i que posteriorment va ser destronat, primer pel ‘compact disc’ i després pels arxius digitals (mp3 i mp4), el casset conserva un lloc especial en la història de la tecnologia sonora. Les compilacions eren en realitat l’avantpassat de les llistes de reproducció, i el walkman, el precursor de l’iPod.

Tot i que es considera estèticament i físicament inferior al disc de vinil, inventat abans, la cinta de casset està experimentant una mena de renaixement. Per motius sentimentals, però també perquè amb la cancel·lació de concerts permet a artistes menys coneguts obtenir ingressos del seu treball.

Torni a «rebobinar»

En el context d’una pandèmia que ha causat un mal immens a la indústria de la música, el 2020 podria anomenar-se l’«any del casset».

Segons xifres de la British Phonographic Industry (l’Associació Interprofessional de la Indústria Discogràfica Britànica), l’any passat es van vendre 156.542 cassets al Regne Unit, un rècord des del 2003, un augment del 94,7% en comparació amb el 2019. Icones del pop com Lady Gaga o Dua Lipa han començat a llançar els seus últims temes en cassets..., i s’estan venent com xurros.

Per a aquells de nosaltres que tenim prou edat per haver conegut les cintes quan eren un suport musical popular, aquest ressorgiment pot semblar sorprenent. Al cap i a la fi, fins i tot en els seus dies de glòria, els cassets sempre han sigut un mitjà de pobres.

No tenien l’atractiu estètic o el toc romàntic del disc de vinil a la seva funda. Més tard, van patir en comparació amb la facilitat d’ús, la brillantor i la qualitat de so del CD. I no hi ha cap melòman de més de 35 anys que no tingui una anècdota horrible per explicar sobre el seu disc o recopilatori favorit, empassat i escopit a l’aire pel reproductor del cotxe o un aparell portàtil.

El mateix Lou Ottens considera «absurda» la tornada d’aquest mitjà reproductor. Segons el seu parer, «res podria igualar el so» del CD, en el desenvolupament del qual també va tenir un paper clau. Per ell, l’objectiu final de qualsevol mitjà d’escolta musical és la claredat i precisió del so, tot i que reconeix la picada d’ullet als oients nostàlgics.

Una qüestió de sentiment

Com a especialista en música popular, no puc evitar preguntar-me si el punt de vista purament utilitari de Lou Ottens no passa per alt un aspecte essencial del casset i el seu so: el recent ressorgiment de la cultura popular.

Al cap i a la fi, l’apreciació cultural de la música va molt més enllà d’un debat limitat a la qualitat del so. El nostre amor per la música i els rituals culturals que l’acompanyen són complexos i profundament socials, i no només afecten les nostres orelles.

El renovat interès actual en el disc de vegades s’explica pel desig de tornar al so de més qualitat del vinil. Però sovint també se’l veu com un moviment cultural que torna a un mitjà icònic i patrimonial que les persones poden tocar, manejar i apreciar juntes, a diferència d’un arxiu digital. Tot i que menys emblemàtics, els cassets també representen moments de la història cultural estimats pels amants de la música.

A mitjans de la dècada de 2010, com a part del meu doctorat, vaig realitzar un estudi sobre els primers signes del ressorgiment dels cassets en l’indie rock i el punk a Glasgow.

He preguntat a músics, segells i fans sobre aquest fenomen. Durant aquestes converses, es va citar com un element motivador la part material d’aquests objectes, la seva presència física i tangible. «M’agrada tenir coses. Tots estan morint ara, però m’agrada tenir-ne», em va dir un fan. «És la meva passió. La música és la meva passió i així és com gasto els meus diners».

També hi ha una raó econòmica per al ressorgiment de la cinta. A mesura que augmenten els debats sobre la necessitat de serveis de streaming per remunerar els artistes, els músics independents porten cert temps utilitzant la venda de material físic com a font d’ingressos.

Tant per als grups de Glasgow com per als artistes independents d’avui els cassets representen un mitjà realment avantatjós des del punt de vista econòmic, al proporcionar un producte físic molt més barat que un disc de vinil, que ha de ser premsat. Com em va dir el gerent d’un segell discogràfic, «tendim a llançar les cançons en cinta perquè és barat de produir, et permet recuperar fàcilment els costos i les bandes poden guanyar una mica de diners així».

Tot i que els motius d’aquests artistes independents tenen poc a veure amb el recent enamorament dels cassets per part de les estrelles del pop, els dos fenòmens probablement tenen a veure amb el desig de tenir suports d’àudio que puguem tocar en un món en què la tecnologia digital i les pantalles són omnipresents.

Des del començament de la pandèmia, moltes persones han dit que han sentit una sensació de desinterès davant la tecnologia digital. No sembla forassenyat suggerir que aquest afany de tenir una cosa tangible, sublimada per la nostàlgia d’una era sense Covid, expliqui el ressorgiment del casset d’àudio, gairebé 60 anys després del seu naixement a Berlín. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

End of code. If you don't see any code above, please get new code from the Advanced tab after you click the republish button. The page counter does not collect any personal data. More info: https://theconversation.com/republishing-guidelines

Notícies relacionades

Iain Taylor, Lecturer in Music Industries, Birmingham City University

This article is republished from The Conversation under a Creative Commons license. Read the original article.